LA  CERIMÒNIA  DELS  OSCAR’S

El lliurament dels Premis Oscar de l’Acadèmia de Cinema de Hollywood, amb el “glamour” del que s’envolta, sempre m’ha paregut la mostra més clara d’allò que Tom Wolfe va titular “la Foguera de les Vanitats”, un món de superficialitats i complements caríssims, en que importa molt més aparentar que SER, un món reservat a una casta privilegiada que nosaltres, el públic, ens encarreguem de venerar. Sense els que els deïfiquen,  ells no existirien.

Passat dilluns de matinada, vaig posar la ràdio, tal com faig cada dia a primeríssima hora, i a totes les emissores que vaig connectar feien el mateix: la Gal·la dels Oscar. Des de la 1 fins a les 6 de la matinada. Tant les privades (SER i RAC 1), com públiques (RNE i Cat Radio) tenien muntat el seu dispositiu d’informadors i especialistes per fer el seguiment. Vist l’èxit, vaig posar Ràdio Benicarló (107.3) que manté tota la nit la discoteca oberta.

Sorprès pel que em va semblar un excés d’atenció dels mitjans dedicada a l’esdeveniment, vaig decidir al matí següent, fer un petit estudi de seguiment de l’acte , entre les meues amistats del facebook. Vaig plantejar aquestes dues preguntes:

1ª. Heu seguit en directe i durant més de mitja hora la cerimònia de lliurament dels Oscar's?   2ª. Creieu justificat que totes les cadenes de ràdio i televisió d'España donen la cerimònia en directe durant 5 hores de la matinada?.
Comentar amb 1ª- Si o no,  2ª- Si o no.

En 24 hores em van donar la seva opinió 55 amigues/amics, entre 16 i 63 anys d’edat, (no demanava aquesta dada, però la sé quasi de tots, per això són amics/coneguts) amb els següents resultats:

55 (100%) NO havien seguit la retransmissió en directe de la gal·la, ni tant sols mitja hora, per tant l’havien seguit 0 (0%)

46  (82%) opinaven que no estava justificat el seguiment que es feia de l’esdeveniment per mitjans espanyols, 2 (4%) opinaven que si, i 7 (14%) opinaven que els donava igual. Érem molts, doncs, els qui no podíem entendre la raó d’aquest desplegament de mitjans a aquelles hores .   A la vista dels resultats he dividit les conclusions en dos categories:    Constatacions i sospites.

CONSTATACIONS

1.- Les xarxes socials  funcionen com  a excel·lent mitjà per conèixer la realitat dels seus usuaris. Són element de participació oberta, lliures i plurals.

2.- Cap dels meus contactes als FB canvia el llit per aplaudir als de les catifes roges

3.- Els mitjans disposats per les empreses de comunicació espanyoles semblen excessius pel resultat que obtenen. Suposo que tindran els seus estudis d’audiència.

SOSPITES:

1.-  USA utilitza Hollywood com ho fa amb altres marques de beguda i hamburgueses

2.-  La promoció que mitjans espanyols fan del cinema americà déu d’estar molt ben pagada, atès el poc cas que en fan quan es tracta de promocionar la cultura autòctona

3.- Els negocis que exploten el “famoseo”  imposen una ideologia que va molt més enllà del atractiu de la industria de la imatge, dicten una ètica i una estètica que segueix produint beneficis colonitzadors arreu del món

4.- Els missatges que controla i distribueix Hollywood són fonamentals per entendre i participar de la nostra cultura occidental.

5.- Ocupant els espais de distribució cultural amb aquesta mena de productes s’impedeix que molts altres productes alternatius ixquen a la llum.

6.- El model de “cultura-negoci” gestionada per molt poques mans,  desvaloritza el concepte de “cultura-oci” a l’abast de molta més gent però sense accés als llocs on es prenen les decisions que acabaran marcant l’èxit o el fracàs dels projectes.

7.- El talent en les arts escèniques, i podem intuir que en les altres arts no serà diferents, roman segrestat sota la necessitat d’aconseguir el reconeixement d’una casta inversora i fiscalitzadora que és qui disposa del capital i les instruccions per triomfar.

8.- La ideologia i el pensament “políticament correcte” de cada època està dirigit per selectes grups de poder que utilitzen qualsevol mitjà per seguir influint. Mitjans audiovisuals, entre els quals el cinema ocupa un lloc determinant, s’utilitzen per a imposar valors, criteris, moda, llenguatge, pensament, etc.

Però tot això no deixa de ser discutible, inclosa la meua opinió, com no pot ser d’una altra manera.

Aquest article, que vaig escriure i publicat en febrer de 2000, no ha perdut gens de vigència, malhauradament, i va be recuperar-lo avui, amb moltiu del repulsiu espectacle del Toro de la Vega

TORO,  TORITO

Quan va néixer Tomillero, a la vacada no va suposar cap esdeveniment especial. Tot i que era un brau, fill de pare i mare braus de bona casta, no es diferenciava substancialment de qualsevol altre bedellet de brau, com la dotzena llarga de animalets que havien nascut dintre la vacada aquella temporada.

Tomillero es va anar criant en un entorn natural i saludable, a l'ombra de les extenses planúries de carrasca i sureres, esmorteint la calor de l'estiu amb un enlentiment de l'activitat, menjar, dormir i recorrer pausadament l'amplia zona que compartia amb els seus germans i progenitors, apenes lleument separada de camins i territoris veinals per una quasi imperceptible tanca de filferros electrificats.

A l'hiver el paisatge canviava. Sota el cel carregat de les geladores matinades, els bous cercaven qualsevol indici de llum benefactora per arracerar-se i compartir-la. Els rumiants són animals gregaris i necessiten la familia. Res més agradable a l'hiver que deixar caure la pluja o gaudir-ne del sol protegits per la força del grup poderós.

Al complir el primer any li vàren fer, juntament amb els seus germans, una cerimònia molt desagradable: li vàren aplicar un ferro brusent a una cuixa, tan a dintre la carn li va arribar que mai més li va creixer el pèl a la zona marcada.

Tomillero es feia gran, gran i poderòs. Fins a leshores no coneixia rés més que el paisatge dels seus quatre llargs i feliços anys de vida.

Es podria dir que la seua existència havia estat planera i tranquila, solament amenaçada de tant en tant per la presència d'homes a cavall que semblaven vigilar-los. Però apenes comptaven per a la vida dels bous.

Un dia, la presència dels homes es va fer més propera que mai. Un d'ells el tentava des de dalt el cavall. Amb intencions poc amistoses es va arrimar impulsant un objecte punxós, que li va arribar a clavar.

Tomillero, instintivament, va notar com la sang li pujava al cap i la seva resposta va ser immediata. No podia entendre molt be perque, però es va vore tornant l'agresió amb una força i una empenta que va espantar l'home del cavall. Es va enfrentar al feréstec com ho hagués fet el membre més valent de la seva família.

Als pocs dies va passar allò que jo, Tomillero, no hagués esperat mai:

Em vàren separar del grup, igual que a d'altres germans, tancats com a fastigosos rosegadors, cadascú dintre la seva ratera estreta i incómoda.

Quan em vaig notar aixecat de terra per a pujar-me al camió vaig pensar que alguna cosa important estava canviant a la meva vida, que mai res seria igual que abans.

El viatge de centenars de kilómetres en aquestes condicions es va fer interminable. Per una banda el sol i les mosques, tan inoportunes com sempre, d'altra el cansament, la fam i la sed que ens feia notar més encara la diferència amb la nostra situació anterior al paradís.

A l'arribada al destí va ser molt pitjor. Tot i que vaig poder compartir espai amb els meus germans, el lloc ens semblava extrany, tancat i ofegador, observats continuament per gent amenaçadora que no parava de reptar-nos i enfutismar-nos, això sí, sempre protegits darrera tanques tan altes que amb les nostres curtes forces ni podem  somiar de superar.

I ara ací estic. Acabo d'eixir a tota carrera per un túnel fosc i imprevisible. M'he trobat un pati tancat, ple per tot arreu de gent, tots enemics que no paren de cridar, degudament protegits, això sí. Si puguera els faria saber qui soc jo..  Aquest del cavall és la tercera vegada que ve a punxar-me, i em fa tant de mal! Però no puc, no dec rendir-me, lluitaré contra tots ells. Els d'ací baix no paren de punxar-me, em sento l'esquena mullada per la meva pròpia sang, de vegades noto com la llum se me'n va dels ulls. Però he d'aguantar, dec de lluitar, es el que hem demana el cos. Les puntes de ferro a l'esquena estàn obrint-me la carn, però encara puc aguantar. Si em recupero els ensenyaré del que soc capaç.  Ara en tinc un d'ells a prop, però no sé cap on he d'anar per trobar-lo, estic lluitant amb una ombra.

I ja no tinc força. Les cames no m' aguanten. El sabor de sang a la boca, espesa i filosa,  és un mal síntoma. Pot ser hauré d'entendre que això s'acaba.  Serà un descans si aquest que em travessa l'ànima per quarta vegada l'encerta d'una. I ara, que em sento lleuger de tant dolor, em veig una altra vegada al paradís de les carrasques i les sureres, on han quedat els meus germans.

I prefereixo que mai sàpiquen el que els espera.

EL  CALORÉ  I LES SENYES D’IDENTITAT

Hi ha situacions de la vida en que ens resulta difícil suportar el ridícul propi o aliè. Sol presentar-se de forma inesperada en moments de compromís,  per això el tall i la manca de reacció, i deixa empremta de per vida: Sempre recordarem el moment en que vàrem viure una situació  humiliant que segurament no ens mereixíem.

Això és el que li passarà a Rita Barberà sempre que recorde el disbarat que va protagonitzar el passat cap de setmana amb motiu de la Crida a les falles de València.  He de dir que no em fa gràcia vore com la gent es posa en evidència, com tampoc m’agrada posar-me  a mi mateix,  però el conjunt de despropòsits tractant de parlant el nostre idioma, sona a sainet i comèdia bufa, com aquella idea estesa per la capital i rodalies de que parlar valencià ha de ser per a fer riure. I la qüestió no és menor.

Ací estem acostumats a escoltar als polítics del Cap i Casal parlar castellà, segurament perquè tenen més interès en fer-se entendre a Madrid que als pobles valencians, i ja no paga pena reivindicar un idioma que queda per a les “poques-lligues” del poble.  L’incident de l’alcaldessa de València amb un dels dos idiomes oficials a la Comunitat,  (no cal oblidar-ho) s’ha convertit en fenomen de referència a les xarxes,  però en cercles polítics ningú considera que vaja més enllà de l’acudit fàcil que, tal com s’ha produït, serà com l’entropessada del  Rei, el Viva Honduras del ministre Trillo i el “Relaxing cup” de l’alcaldessa de Madrid.

Però penso que ho hem de prendre en compte,  perquè fa poques setmanes el  Govern valencià va aprovar la Llei de Senyes d’Identitat, en que posen negre sobre blanc,i de manera normativa, tot allò que els nostres mandataris consideren bàsic per a ser un “bon valencià”, és a dir, els usos i costums històrics i el patrimoni material i cultural que la nostra societat accepta com a propi i diferencial respecte a altres cultures, tenint interès molt especial en destacar allò que diuen en separa dels més propers, no siga cas que se’ns confonga. Clarament, una guia de creences i comportaments que marcarà la línia de les subvencions, autoritzacions, estudi  i promocions culturals i festeres, però també de denegacions, prohibicions i condemnes a l’oblit. Vol dir que,  amb aquest decret, el govern valencià passa a l’atac i pren definitivament les armes per fer que el riuet del nord siga un oceà on ofegar les aspiracions legítimes dels que entenem la nostra cultura com a partícip d’una història mil·lenària que compartim amb altres pobles. Es tracta, evidentment, de reescriure la història. I també, i de manera especial, l’ idioma que parlem.

I ara és quan torno al Caloré.  Serà Rita qui haurà d’esbrinar quines són les nostres senyes d’identitat?  La comissió creada per al seguiment, tindrà assessors d’aquest nivell de coneixement i d’implicació en la cultura popular, per a decidir el que s’entén per ser o no ser valencià? 

I tant important com aquestes preguntes,  a qui deixaran fora de la comissió i perquè?

Estem parlant de cultura, i de societat, i d’història, i ens fa por que, de tot plegat, se n’acabe fent “cultureta de quatre amigatxos  i balconada d’ajuntament”,  que és el que passarà si manca lideratge i reconeixement de l’autoritat en la matèria.

Les falles de València ja han reaccionat al CALORÉ,  i és un bon símptoma que es sentin indignats pel menyspreu de la primera autoritat local a una de les seues principals  senyes d’identitat.  Fer el ridícul és una cosa, i a l’abast de qualsevol, però planificar una nova lectura de la història, és una altra i cal saber perquè.

CRISTIANO  Y  EL ASTEROIDE

Este escrito debería llamarse “ASTROS Y ASTEROIDES”, pero llamar la atención con el nombre de un deportista mediático garantiza mayor interés por el artículo. Y es que sobre el astro portugués va el tema. En este momento  apetece hablar de Cristiano Ronaldo, en plena vorágine producida por su comportamiento en los terrenos  de juego, justo dos semanas después de conseguir su tercer balón de oro. El extraordinario jugador solamente tiene algo que le supera: su propio ego, que le impide comportarse como un deportista normal cuando las cosas no funcionan.

Cristiano es un ganador, tal como explican quienes le conocen a fondo, y no puede permitir de ninguna manera que nadie se interponga entre su carisma y el éxito.  Su grito al recoger el galardón como mejor futbolista del pasado año,  más propio de Chita que de Tarzán, nos hace comprender la frustración que le debió suponer  ver recoger el balón de oro,  por tres años consecutivos,  a su enemigo generacional,  Leo Messi,  al que quizás reconozca como un buen futbolista, pero al que verá  infinitamente menos guapo que él.

Pero todo pasa, incluso para CR7 pasará  su momento y observará como, poco a poco, serán otros quienes ocuparán portadas, quienes llamarán la atención de los medios, quienes subirán a por los premios.

 Y entonces sufrirá, puede que hasta llore de verdad. En la misma medida que su ego ha ido hinchándose  durante los últimos 15 años, de la misma forma el soufflé Ronaldo ira bajando,

sin apenas darle tiempo a entender porqué le llama menos gente, porqué los periódicos hablan de otros, porqué ya nadie se fija en él.

Cristiano cumple esta semana treinta años, edad en que se considera que los deportistas de elite entran en la recta final de su profesionalidad, incluso para aquellos que disponen de un equipo de fisioterapeutas a su servicio. Las exigencias del deporte profesional  de máximo nivel casca de lo lindo, y quince años exigiendo el cien por cien del físico pasa factura. Y el éxito dura lo que dura, es decir, mientras el beneficio de mantenerlo arriba sea superior al beneficio que supondría hacer emerger cualquier otro crack.

¿Qué pasa entonces con el que ha estado en la cúspide durante años?  La dura realidad le impondrá el papel que las necesidades de la sociedad de consumo le había hecho olvidar: que es uno más de los millones de mortales. Quizás con la cuenta bancaria a tope y con la vida resuelta para varias generaciones de descendientes, pero anónimo y discreto comparado con su estatus anterior. El astro se apaga y pasa a ser un simple asteroide. Rico, pero un pedrusco.

Y hablando de asteroides, hace pocos días la tierra se cruzó a menos  de un millón de Kms,  distancia considerable pero en términos siderales como de aquí a la esquina,  con un asteroide enorme, de medio km.  de diámetro,  que caso de ser absorbido por nuestra gravedad  hubiera supuesto un efecto de choque de decenas de bombas atómicas estallando a la vez, en un cataclismo sin precedentes en la historia de la humanidad.

En ese hipotético caso, ¿que supondría para todos nosotros la melancolía de Cristiano Ronaldo por su eclipse?

Pues eso, nada.  Todo es relativo, y al final resulta que cada uno somos astros de nuestro propio firmamento, con asteroide asegurado para el fin de fiesta.

LA HIENA Y EL CASTOR (Floren & Tino)

FLOREN era una hiena típica, de manual. Vivía de la pillería y de sus habilidades para enredar al personal. Difundía rumores, tergiversaba acuerdos, enfrentaba socios y amigos, todo con el fin de salirse con la suya y poder vivir de sus florecientes negocios.

Robaba los huevos de las gallinas y los substituía por cantos de rio,  seducía a los gazapos de los conejos para zampárselos como monas de Pascua, enfrentaba a los perros con los gatos para quedarse, en la refriega, con el rancho de unos y otros.  Mientras, adulaba a jaguares y ocelotes con el fin de contar con su protección. Nada ni nadie escapaba a su control. Floren era, en definitiva, una joya fina, para comprarla por lo que es y venderla por lo que parece.  Todo lo que tocaba se convertía en oro, bueno, a menos que se descubriera el fraudulento latón bajo la dorada capa de barniz.

TINO  era un castor feliz. Vivía en la porción de rio que sus padres le habían dejado en herencia. Allí construía diques con troncos de los árboles que crecían en sus fértiles riberas.  Ayudado de su castora y sus castorcitos crearon una pequeña empresa familiar (nunca mejor dicho) especializada en diques de gran calado. Sólo ellos sabían cómo retener aguas bravas en cañones profundos, y se hicieron famosos por la solidez de sus diseños. Donde Tino ponía sus barreras, se pescaban los peces más grandes y sabrosos de toda el área fluvial.

Cuando Floren supo de su existencia tuvo una idea genial, como casi todas las suyas: acostumbrado como estaba a fichar todo lo bueno que se moviera en su territorio, contrataría al castor y su familia para su nuevo proyecto. Con la finalidad de dominar y controlar el comercio del pescado de rio, debía evitar que cualquier otro animal se instalara allí. Construiría diques en plataforma, en la parte más profunda de ríos y lagos, donde otros depredadores de truchas y salmones no pudieran competir con él.

Floren & Tino, la Unidad de Trabajo Temporal creada para tal fin,  construyeron decenas de plataformas acuáticas en los lugares más estratégicos y profundos de las aguas bravas, y reforzaron a conciencia los segmentos más expuestos. Floren se cubrió legalmente las espaldas con un completo programa de garantías y acuerdos de indemnización, no fuera caso.

Una  vez  acabado, y asegurado el perfecto funcionamiento de las instalaciones,  la hiena Floren denunció inesperadamente al castor Tino, ante los guardas del parque natural,  por haber aceptado trabajar fuera de los límites ribereños establecidos para los castores. Lo podía demostrar con cientos de fotos que el confiado castor creyó  iban a servir para promocionar su esforzado trabajo. De nada valieron los lamentos y argumentos de los inocentes constructores de plataformas.  Floren esgrimió sus papeles legales y Tino y su familia se vieron obligados a exilarse aguas abajo, por sentencia judicial firme, con la obligación de pagar las costas del juicio y no acercarse jamás a las plataformas que, naturalmente, quedaron en propiedad de la empresa de Floren, quién continuó obsequiando con sabrosas truchas y salmones a las autoridades del lugar.

MORALEJA: Quién con HIENAS  negocia,  ESCALdado muere

LA "BRONCA" COM A ESTRATÈGIA

Decebedora va resultar la intervenció de l’expresident Jordi Pujol davant el parlament català. Tot i que veiem molt difícil que l’acte fora alguna cosa més que un simple tràmit ,  fins al darrer moment vaig mantindre l’esperança de que l’expresident faria el darrer servei a Catalunya  i parlaria de la maquinaria  d’aprofitar els càrrecs públics per a enriquir-se.

Perquè aquest mal, el de la corrupció en càrrecs públics, ha acompanyat la política espanyola des de que jo tinc us de raó, en època franquista per la pròpia característica del regim, i posteriorment pels automatismes que s’han mantingut. La transició política no va significar una transició ètica, i des dels primers moments de la democràcia postfranquista han existit  els mateixos mecanismes,  mitjançant els quals una elit dirigent ha seguit sucant de la sopa grassa que ofereix la posició de poder.

Bàsicament  el finançament dels partits, però també l’aprofitament malaltís  dels càrrecs personals, ha estat costum els darrers 35 anys. No hi ha hagut partit polític que hagi tocat poder, ni cap estament de les diferents administracions, des del govern central fins al mes menut dels ajuntaments, on no haja hagut alguna mostra de la febre  de l’apropiació indeguda.

En aquest ambient, els Pujol (tota la família)  són un exemple més dels centenars dels que podríem trobar en tot Espanya i en totes les administracions.  Però les circumstàncies especials que concorren en aquest moment a Catalunya han posat el cas Pujol en el focus del microscopi dels organismes oficials que tot ho vigilen. Be, vigilen tot el que volen vigilar, i que ho van fent públic a mesura que els interessa.

En aquestes estant,  l’expresident Pujol va ser citat al parlament català per explicar la seua auto inculpació del vint-i-sis de juliol. El moment hagués estat espectacular per a “tirar de la manta”, i més una persona com ell que déu de saber més que ningú de tot el que ha passat aquestos quaranta anys de “rio revuelto”.

Algú va definir a Jordi Pujol i Soley com una persona que basava el seu poder en tres condicions personals gens habituals de trobar-les juntes: 1- dormir poc, 2- disposar d’una memòria privilegiada i 3- fer ús, habitualment, d’una proverbial mala llet.  Sobre tot les dues darreres, posades al servei de la regeneració política, haguessen estat un servei immens per al poble, tant el català com l’espanyol.

Però pel que varem vore el passat divendres al parlament català, l’ex-president va preferir dirigir la mala llet contra els qui li preguntaven, amb la suposada finalitat de no haver de fer memòria de moments i circumstàncies que haguessen pogut comprometre molta gent, propera i llunyana, que han ocupat altíssimes esferes de poder. “Si cau una rama, cauen els nius també”, va saber dir.

En definitiva, ha preferit assegurar un bon tracte judicial a fills i muller, encausats tots pels mateixos delictes, (quina família, déu meu) , encara que siga quedant per a la història com un encobridor de la corrupció institucionalitzada.

La “bronca” com a estratègia. Em faig l’ofés, us escridasso i no cal contar res. I nosaltres anar pagant, que per a això vivim a un país lliure, i la llibertat sempre té un cost

FACEBOOK

La coneguda xarxa social que relaciona milers de milions de persones en tot el món, s’ha convertit en el centre social per excel·lència, on ens trobem amics, pares i fills, companys de feina, excompanys d’escola, aficionats a activitats diverses i, fins i tot,  parelles que disposen de poc temps per a conviure i s’enteren de les activitats de l’altre quan veuen la seva vida social a la xarxa.  La presència  al Facebook t’assegura, avui dia, la visibilitat social.  El no participar de l’invent és com si visqueres aïllat de la societat, com els antics anacoretes quan se’n  anaven al desert.  “La Illa de Robinson” déu de ser l’únic lloc del món on no arriba  FB.

De fet, avui dia la gent coneguda no s’extranya de no trobar-se pel carrrer.  En canvi, els crida l’atenció quan portes dies sense publicar res al facebook.   Pot ser us semblarà exagerat,  però resulta molt més proper i familiar compartir comentaris mitjançant la xarxa que al replà de l’escala o anant a comprar pa. Pots parlar del temps, ensenyar fotos, publicar vídeos, adherir-te a manifests, conèixer ofertes de botigues i supermercats,  etc, etc. 

Per altra banda,  les relacions per la xarxa tenen les seues pròpies lleis, que has de conèixer  i respectar si no vols fer el ridícul. Els temes poden ser personals però no massa, has de correspondre amb comentaris mesurats segons el to  de la conversa,  no convé nomenar  persones si no participen, està mal vist discutir i particularitzar un tema, entre altres moltes normes implícites que es van aprenent sobre la marxa.

El número d’amics al FB indica la popularitat d’una persona,  la quantitat dels “m’agrada” de cada publicació personal és un baròmetre dels qui estan disposats a fer-te saber que “ja  t’han vist i saben el que fas”. Buscar el consens en els comentaris i els “Comparteixo” s’acaba convertint en una obsessió per sentir-se reconegut pels demés. De fet, hi ha gent que publica obvietats en format foto denúncia   o proposta universal (“Dále me gusta” o “Comparte” si te gustaria que la justicia imperara en el mundo) únicament per  gaudir de vore com van augmentat les xifres d’agrats  o comparticions de la seva parida. Una vegada posada en circulació, la difusió pot ser en progressió geomètrica per tota la xarxa, i això sembla que provoca alguna mena d’addicció mental que sempre serà, en qualsevol cas,  més  innòcua  que la heroïna.

Els catalano- parlants tenim,  a més a més,  una curiositat en el nostre idioma relacionada amb aquesta famosíssima aplicació: pronunciat amb la seva fonologia anglesa,  ( “Feisbuc”) ,  el seu nom suggereix  una connotació molt popular entre nosaltres, el  SAFAREISBUC.   El saber i opinar  de tot i de tots,  i  de la vida i actuacions dels altres ens posa, encara que siga de manera cibernètica,  al nivell del típic safareig que es produïa antigament entre el veïnat, quan qualsevol notícia local circulava de pedrís en pedrís a l’hora d’anar a rentar la roba als llavadors públics.

“Xica, ho heu sentit dir?”,  “Saps quina n’ha passat?”, “No vos ho creureu quan vos ho conte”, i tantes i tantes fórmules que durant centenars d’anys funcionaven com a introducció del “parte de guerra”  que no deixava titella amb cap en vint kilòmetres a la rodona.

Doncs el feisbuc, o Safareisbuc , és el mateix però aprofitant els mitjans tecnològics del segle XXI. També és cert que hi ha molta gent que intenta donar-li un ús més social i participatiu, que també el te, i cada dia trobem noves aplicacions culturals, polítiques i educatives que cal potenciar i que no serien possibles sense la immediatesa de la xarxa de xarxes.

Com en tantes coses, allò més important no és el què, si no el com i el per a què.  El FaceBook també.