Aquest article, que vaig escriure i publicat en febrer de 2000, no ha perdut gens de vigència, malhauradament, i va be recuperar-lo avui, amb moltiu del repulsiu espectacle del Toro de la Vega

TORO,  TORITO

Quan va néixer Tomillero, a la vacada no va suposar cap esdeveniment especial. Tot i que era un brau, fill de pare i mare braus de bona casta, no es diferenciava substancialment de qualsevol altre bedellet de brau, com la dotzena llarga de animalets que havien nascut dintre la vacada aquella temporada.

Tomillero es va anar criant en un entorn natural i saludable, a l'ombra de les extenses planúries de carrasca i sureres, esmorteint la calor de l'estiu amb un enlentiment de l'activitat, menjar, dormir i recorrer pausadament l'amplia zona que compartia amb els seus germans i progenitors, apenes lleument separada de camins i territoris veinals per una quasi imperceptible tanca de filferros electrificats.

A l'hiver el paisatge canviava. Sota el cel carregat de les geladores matinades, els bous cercaven qualsevol indici de llum benefactora per arracerar-se i compartir-la. Els rumiants són animals gregaris i necessiten la familia. Res més agradable a l'hiver que deixar caure la pluja o gaudir-ne del sol protegits per la força del grup poderós.

Al complir el primer any li vàren fer, juntament amb els seus germans, una cerimònia molt desagradable: li vàren aplicar un ferro brusent a una cuixa, tan a dintre la carn li va arribar que mai més li va creixer el pèl a la zona marcada.

Tomillero es feia gran, gran i poderòs. Fins a leshores no coneixia rés més que el paisatge dels seus quatre llargs i feliços anys de vida.

Es podria dir que la seua existència havia estat planera i tranquila, solament amenaçada de tant en tant per la presència d'homes a cavall que semblaven vigilar-los. Però apenes comptaven per a la vida dels bous.

Un dia, la presència dels homes es va fer més propera que mai. Un d'ells el tentava des de dalt el cavall. Amb intencions poc amistoses es va arrimar impulsant un objecte punxós, que li va arribar a clavar.

Tomillero, instintivament, va notar com la sang li pujava al cap i la seva resposta va ser immediata. No podia entendre molt be perque, però es va vore tornant l'agresió amb una força i una empenta que va espantar l'home del cavall. Es va enfrentar al feréstec com ho hagués fet el membre més valent de la seva família.

Als pocs dies va passar allò que jo, Tomillero, no hagués esperat mai:

Em vàren separar del grup, igual que a d'altres germans, tancats com a fastigosos rosegadors, cadascú dintre la seva ratera estreta i incómoda.

Quan em vaig notar aixecat de terra per a pujar-me al camió vaig pensar que alguna cosa important estava canviant a la meva vida, que mai res seria igual que abans.

El viatge de centenars de kilómetres en aquestes condicions es va fer interminable. Per una banda el sol i les mosques, tan inoportunes com sempre, d'altra el cansament, la fam i la sed que ens feia notar més encara la diferència amb la nostra situació anterior al paradís.

A l'arribada al destí va ser molt pitjor. Tot i que vaig poder compartir espai amb els meus germans, el lloc ens semblava extrany, tancat i ofegador, observats continuament per gent amenaçadora que no parava de reptar-nos i enfutismar-nos, això sí, sempre protegits darrera tanques tan altes que amb les nostres curtes forces ni podem  somiar de superar.

I ara ací estic. Acabo d'eixir a tota carrera per un túnel fosc i imprevisible. M'he trobat un pati tancat, ple per tot arreu de gent, tots enemics que no paren de cridar, degudament protegits, això sí. Si puguera els faria saber qui soc jo..  Aquest del cavall és la tercera vegada que ve a punxar-me, i em fa tant de mal! Però no puc, no dec rendir-me, lluitaré contra tots ells. Els d'ací baix no paren de punxar-me, em sento l'esquena mullada per la meva pròpia sang, de vegades noto com la llum se me'n va dels ulls. Però he d'aguantar, dec de lluitar, es el que hem demana el cos. Les puntes de ferro a l'esquena estàn obrint-me la carn, però encara puc aguantar. Si em recupero els ensenyaré del que soc capaç.  Ara en tinc un d'ells a prop, però no sé cap on he d'anar per trobar-lo, estic lluitant amb una ombra.

I ja no tinc força. Les cames no m' aguanten. El sabor de sang a la boca, espesa i filosa,  és un mal síntoma. Pot ser hauré d'entendre que això s'acaba.  Serà un descans si aquest que em travessa l'ànima per quarta vegada l'encerta d'una. I ara, que em sento lleuger de tant dolor, em veig una altra vegada al paradís de les carrasques i les sureres, on han quedat els meus germans.

I prefereixo que mai sàpiquen el que els espera.

EL  CALORÉ  I LES SENYES D’IDENTITAT

Hi ha situacions de la vida en que ens resulta difícil suportar el ridícul propi o aliè. Sol presentar-se de forma inesperada en moments de compromís,  per això el tall i la manca de reacció, i deixa empremta de per vida: Sempre recordarem el moment en que vàrem viure una situació  humiliant que segurament no ens mereixíem.

Això és el que li passarà a Rita Barberà sempre que recorde el disbarat que va protagonitzar el passat cap de setmana amb motiu de la Crida a les falles de València.  He de dir que no em fa gràcia vore com la gent es posa en evidència, com tampoc m’agrada posar-me  a mi mateix,  però el conjunt de despropòsits tractant de parlant el nostre idioma, sona a sainet i comèdia bufa, com aquella idea estesa per la capital i rodalies de que parlar valencià ha de ser per a fer riure. I la qüestió no és menor.

Ací estem acostumats a escoltar als polítics del Cap i Casal parlar castellà, segurament perquè tenen més interès en fer-se entendre a Madrid que als pobles valencians, i ja no paga pena reivindicar un idioma que queda per a les “poques-lligues” del poble.  L’incident de l’alcaldessa de València amb un dels dos idiomes oficials a la Comunitat,  (no cal oblidar-ho) s’ha convertit en fenomen de referència a les xarxes,  però en cercles polítics ningú considera que vaja més enllà de l’acudit fàcil que, tal com s’ha produït, serà com l’entropessada del  Rei, el Viva Honduras del ministre Trillo i el “Relaxing cup” de l’alcaldessa de Madrid.

Però penso que ho hem de prendre en compte,  perquè fa poques setmanes el  Govern valencià va aprovar la Llei de Senyes d’Identitat, en que posen negre sobre blanc,i de manera normativa, tot allò que els nostres mandataris consideren bàsic per a ser un “bon valencià”, és a dir, els usos i costums històrics i el patrimoni material i cultural que la nostra societat accepta com a propi i diferencial respecte a altres cultures, tenint interès molt especial en destacar allò que diuen en separa dels més propers, no siga cas que se’ns confonga. Clarament, una guia de creences i comportaments que marcarà la línia de les subvencions, autoritzacions, estudi  i promocions culturals i festeres, però també de denegacions, prohibicions i condemnes a l’oblit. Vol dir que,  amb aquest decret, el govern valencià passa a l’atac i pren definitivament les armes per fer que el riuet del nord siga un oceà on ofegar les aspiracions legítimes dels que entenem la nostra cultura com a partícip d’una història mil·lenària que compartim amb altres pobles. Es tracta, evidentment, de reescriure la història. I també, i de manera especial, l’ idioma que parlem.

I ara és quan torno al Caloré.  Serà Rita qui haurà d’esbrinar quines són les nostres senyes d’identitat?  La comissió creada per al seguiment, tindrà assessors d’aquest nivell de coneixement i d’implicació en la cultura popular, per a decidir el que s’entén per ser o no ser valencià? 

I tant important com aquestes preguntes,  a qui deixaran fora de la comissió i perquè?

Estem parlant de cultura, i de societat, i d’història, i ens fa por que, de tot plegat, se n’acabe fent “cultureta de quatre amigatxos  i balconada d’ajuntament”,  que és el que passarà si manca lideratge i reconeixement de l’autoritat en la matèria.

Les falles de València ja han reaccionat al CALORÉ,  i és un bon símptoma que es sentin indignats pel menyspreu de la primera autoritat local a una de les seues principals  senyes d’identitat.  Fer el ridícul és una cosa, i a l’abast de qualsevol, però planificar una nova lectura de la història, és una altra i cal saber perquè.

CRISTIANO  Y  EL ASTEROIDE

Este escrito debería llamarse “ASTROS Y ASTEROIDES”, pero llamar la atención con el nombre de un deportista mediático garantiza mayor interés por el artículo. Y es que sobre el astro portugués va el tema. En este momento  apetece hablar de Cristiano Ronaldo, en plena vorágine producida por su comportamiento en los terrenos  de juego, justo dos semanas después de conseguir su tercer balón de oro. El extraordinario jugador solamente tiene algo que le supera: su propio ego, que le impide comportarse como un deportista normal cuando las cosas no funcionan.

Cristiano es un ganador, tal como explican quienes le conocen a fondo, y no puede permitir de ninguna manera que nadie se interponga entre su carisma y el éxito.  Su grito al recoger el galardón como mejor futbolista del pasado año,  más propio de Chita que de Tarzán, nos hace comprender la frustración que le debió suponer  ver recoger el balón de oro,  por tres años consecutivos,  a su enemigo generacional,  Leo Messi,  al que quizás reconozca como un buen futbolista, pero al que verá  infinitamente menos guapo que él.

Pero todo pasa, incluso para CR7 pasará  su momento y observará como, poco a poco, serán otros quienes ocuparán portadas, quienes llamarán la atención de los medios, quienes subirán a por los premios.

 Y entonces sufrirá, puede que hasta llore de verdad. En la misma medida que su ego ha ido hinchándose  durante los últimos 15 años, de la misma forma el soufflé Ronaldo ira bajando,

sin apenas darle tiempo a entender porqué le llama menos gente, porqué los periódicos hablan de otros, porqué ya nadie se fija en él.

Cristiano cumple esta semana treinta años, edad en que se considera que los deportistas de elite entran en la recta final de su profesionalidad, incluso para aquellos que disponen de un equipo de fisioterapeutas a su servicio. Las exigencias del deporte profesional  de máximo nivel casca de lo lindo, y quince años exigiendo el cien por cien del físico pasa factura. Y el éxito dura lo que dura, es decir, mientras el beneficio de mantenerlo arriba sea superior al beneficio que supondría hacer emerger cualquier otro crack.

¿Qué pasa entonces con el que ha estado en la cúspide durante años?  La dura realidad le impondrá el papel que las necesidades de la sociedad de consumo le había hecho olvidar: que es uno más de los millones de mortales. Quizás con la cuenta bancaria a tope y con la vida resuelta para varias generaciones de descendientes, pero anónimo y discreto comparado con su estatus anterior. El astro se apaga y pasa a ser un simple asteroide. Rico, pero un pedrusco.

Y hablando de asteroides, hace pocos días la tierra se cruzó a menos  de un millón de Kms,  distancia considerable pero en términos siderales como de aquí a la esquina,  con un asteroide enorme, de medio km.  de diámetro,  que caso de ser absorbido por nuestra gravedad  hubiera supuesto un efecto de choque de decenas de bombas atómicas estallando a la vez, en un cataclismo sin precedentes en la historia de la humanidad.

En ese hipotético caso, ¿que supondría para todos nosotros la melancolía de Cristiano Ronaldo por su eclipse?

Pues eso, nada.  Todo es relativo, y al final resulta que cada uno somos astros de nuestro propio firmamento, con asteroide asegurado para el fin de fiesta.