L’ESGLÉSIA  S’EQUIVOCA

Aquestos dies l’església catòlica ha ocupat un  lloc d’honor en tots els informatius per l’elecció del nou Papa.  Entre que és un fet poc habitual, i la manera com s’ha produït el relleu, podem convenir en que l’adveniment del  Papa Francesc ha estat un dels esdeveniments més comentats dels darrers mesos en els mitjans d’informació a nivell mundial.

No sé si ha estat causalitat, o aprofitant aquest canvi, l’Església catòlica espanyola, més concretament el President de la Conferència Episcopal ,   Cardenal Rouco Varela, ha tornat a la carga amb les pressions sobre el govern polític de l’estat per aconseguir sotmetre les lleis polítiques i civils al dogma i la doctrina que imparteix la pròpia església.  El que pretenen els bisbes, segons les paraules del seu portaveu,  és que es revise la legislació vigent a Espanya per tal de fer il·legal  l’avortament i el matrimoni entre parelles del mateix sexe.

I ahi és on crec, modestament, que l’Esglesia  com a institució, no deuria d’entrar mai.  Som molts els que ens en recordem perfectament del catecisme que ens van fer aprendre de menuts, i de les lectures del Nou Testament que han format i conformat una gran part del paisatge moral i ètic de la nostra vida posterior.  Davant fets com els actuals és quan prenen sentit  les paraules de Jesús en plena Setmana de Passió:  “El meu regne no és d’aquest món”, va dir clarament sense deixar lloc a dubtes als que li demanaven  si era rei dels jueus. I als qui li van preguntar si devien pagar o no els impostos a Roma, va contestar:  “Doneu al César és que és del César i a Déu allò que siga de Déu”.  Marcava clarament la línia d’intervenció política que permetia, sobre els  afers humans ,a la seua Església, la que acabava de fundar.  Ho va dir el Jefe, segons ens han explicat sempre a nosaltres. Hi ha algun dubte?. Haurien de repassar els bisbes la doctrina que ens feien aprendre a nosaltres?

Intentant interferir de manera absoluta i dogmàtica, sense validació democràtica ni racional, en les lleis d’un pais,  la cúpula de l’Esglesia espanyola es posa al mateix nivell que la classe dirigent de Corea del Nord  o de les famílies governants dels Emirats del Golf.

En les societats democràtiques, totes les confessions  ja tenen el seu camp d’acció i d’intervenció perfectament delimitat i acceptat: els creients de cada religió compten amb la paraula i les indicacions dels seus pastors espirituals  per saber allò que els convé i el que no. Pretendre anar més enllà, condicionant per real decret  la vida i la mort dels qui no creuen en ells, és ressuscitar la imatge més intransigent d’una classe eclesiàstica que ha aconseguit buidar les esglésies i crear fòbia cap a tot allò que parla d’espiritualitat.

En moments com els actuals, quan la crisi econòmica s’ha convertit en crisi existencial i de subsistència, hom espera que l’Església, totes les esglésies, es poden al davant de les reivindicacions dels qui pateixen, dels qui ho han perdut tot i solament els queda l’esperança de la solidaritat dels demés. De Càritas, per exemple. O de Mans Unides, per exemple també. Eixa és l’Església que ha de recuperar la Paraula del Mestre, i intentar fer-se creïble cada vegada per a més gent,  fins a aconseguir que no haja d’imposar la paraula de Déu com si fos un edicte del César.