EL  CALORÉ  I LES SENYES D’IDENTITAT

Hi ha situacions de la vida en que ens resulta difícil suportar el ridícul propi o aliè. Sol presentar-se de forma inesperada en moments de compromís,  per això el tall i la manca de reacció, i deixa empremta de per vida: Sempre recordarem el moment en que vàrem viure una situació  humiliant que segurament no ens mereixíem.

Això és el que li passarà a Rita Barberà sempre que recorde el disbarat que va protagonitzar el passat cap de setmana amb motiu de la Crida a les falles de València.  He de dir que no em fa gràcia vore com la gent es posa en evidència, com tampoc m’agrada posar-me  a mi mateix,  però el conjunt de despropòsits tractant de parlant el nostre idioma, sona a sainet i comèdia bufa, com aquella idea estesa per la capital i rodalies de que parlar valencià ha de ser per a fer riure. I la qüestió no és menor.

Ací estem acostumats a escoltar als polítics del Cap i Casal parlar castellà, segurament perquè tenen més interès en fer-se entendre a Madrid que als pobles valencians, i ja no paga pena reivindicar un idioma que queda per a les “poques-lligues” del poble.  L’incident de l’alcaldessa de València amb un dels dos idiomes oficials a la Comunitat,  (no cal oblidar-ho) s’ha convertit en fenomen de referència a les xarxes,  però en cercles polítics ningú considera que vaja més enllà de l’acudit fàcil que, tal com s’ha produït, serà com l’entropessada del  Rei, el Viva Honduras del ministre Trillo i el “Relaxing cup” de l’alcaldessa de Madrid.

Però penso que ho hem de prendre en compte,  perquè fa poques setmanes el  Govern valencià va aprovar la Llei de Senyes d’Identitat, en que posen negre sobre blanc,i de manera normativa, tot allò que els nostres mandataris consideren bàsic per a ser un “bon valencià”, és a dir, els usos i costums històrics i el patrimoni material i cultural que la nostra societat accepta com a propi i diferencial respecte a altres cultures, tenint interès molt especial en destacar allò que diuen en separa dels més propers, no siga cas que se’ns confonga. Clarament, una guia de creences i comportaments que marcarà la línia de les subvencions, autoritzacions, estudi  i promocions culturals i festeres, però també de denegacions, prohibicions i condemnes a l’oblit. Vol dir que,  amb aquest decret, el govern valencià passa a l’atac i pren definitivament les armes per fer que el riuet del nord siga un oceà on ofegar les aspiracions legítimes dels que entenem la nostra cultura com a partícip d’una història mil·lenària que compartim amb altres pobles. Es tracta, evidentment, de reescriure la història. I també, i de manera especial, l’ idioma que parlem.

I ara és quan torno al Caloré.  Serà Rita qui haurà d’esbrinar quines són les nostres senyes d’identitat?  La comissió creada per al seguiment, tindrà assessors d’aquest nivell de coneixement i d’implicació en la cultura popular, per a decidir el que s’entén per ser o no ser valencià? 

I tant important com aquestes preguntes,  a qui deixaran fora de la comissió i perquè?

Estem parlant de cultura, i de societat, i d’història, i ens fa por que, de tot plegat, se n’acabe fent “cultureta de quatre amigatxos  i balconada d’ajuntament”,  que és el que passarà si manca lideratge i reconeixement de l’autoritat en la matèria.

Les falles de València ja han reaccionat al CALORÉ,  i és un bon símptoma que es sentin indignats pel menyspreu de la primera autoritat local a una de les seues principals  senyes d’identitat.  Fer el ridícul és una cosa, i a l’abast de qualsevol, però planificar una nova lectura de la història, és una altra i cal saber perquè.