EL VALOR DE SER DIFERENT

UNA MOSTRA DE DEMOCRÀCIA ESPONTÀNIA

CANVI CLIMÀTIC

VIATJAR

La  Setmana Santa són els deu dies de l’any que més gent es mou des de la seua residència habitual. I el moviment es nota tant a la costa com a la muntanya. L’éxode ha estat sempre de la ciutat cap al camp, però aquestos darrers anys hi ha la moda també de visitar les ciutats la gent que normalment vivim en pobles.

 A l’estiu, tot i ser el període de vacances per excel·lència, es nota menys el moviment de gent i vehicles per què es reparteix entre 9 setmanes que duren juliol i agost. A més a més en primavera no hi ha tanta tirada a la platja  i els destins són més plurals i diversos: cases rurals, hotels de platja i muntanya, balnearis, càmpings, destins llunyans a l’estranger, etc. En el pitjor dels casos, i quan l’economia no ajuda com ara és el cas, la visita a parents d’altres localitats soluciona el problema de la logística i habitatge.

Qualsevol cosa menys quedar-nos entre les quatre parets habituals. La crisi apreta, és innegable, i tots coneixem casos de dificultats extremes que fereixen la sensibilitat més endurida. Però la cultura actual permet lligar les dificultats econòmiques per arribar a final de mes amb la necessitat quasi ineludible de viatjar.

 I ahí és on ens espera Hisenda, que com ja sabem , “somos todos”. El preu de la benzina i el gasoil sol pujar sempre dies abans dels grans moviments migratoris: “Ustedes salgan, pero antes pasen por caja, por favor” ens diuen amablement des del Ministeri d’Industria.  Són faves contades:  vint milions de cotxes movent-se per la carretera durant aquestos dies, només que cada cotxe pague 10  euros més per desplaçament,  dos-cents milions d’euros extra de recaptació, com qui no vol la cosa.

 Al final haurem de convenir que la crisi és un problema d’imaginació,  no tant per que no existieixca realment, si no perquè, amb quatre mesures imaginatives per  fer passar  tothom per caixa, es recaptarien els milions d’euros que ara ens costen un “pico” als mercats financers.

Viatgem, senyors, tothom a la carretera.  Farem cultura, coneixerem gent i paisatges,  i ajudarem a la lluita contra la crisi

PENSAMENT DEL DIA

Llegit fa poc:  "la tristor és menys dolorosa que la incertesa".  


Així ho interpreto jo: 
Pot ser , però  mentre la tristor ens abat, la incertesa deixa alguna porta oberta a l'esperança, que com diu el refrany, és la darrera cosa que es perd.  De fet, la vida consisteix en anar eliminant incerteses i convertint-les en seguretat.  Però la seguretat ens acaba matant, no hi ha res tan segur com la mort. 


CONCLUSIÓ: "la  incertesa és vida"  . 


Tal vegada superar el dolor consisteixca  en aprendre a viure en un mon inestable i incert. 

ZIPI I ZAPE S'HAN FET GRANS

ZIPI  I ZAPE  S'HAN FET GRANS                                 

Aquest podria ser el títol d'una d'aquestes divertides pel·lícules que mostrem com els ídols de la infantesa creixen , igual que la generació que tan be s'ho va passar amb ells, i que assisteixen a les tribulacions de la vida adulta com si el temps no hagués passat per a ells.

Els personatges del genial Escobar visqueren les seues millors aventures a la revista Pulgarcito des de finals dels anys 50 fins a la mort de l'autor al 1994. La pinta de dos bessons entremaliats havia de fer fortuna a la força, donat que representava el dimoniet que de xiquets tots hem portat dintre i que la cultura i l'educació s'encarregaven de reprimir. Aleshores, ens semblava divertit allò que no ens podíem permetre a nosaltres mateixos, « per imposició legal » que dirien polítics de grup reivindicatiu i minoritari.

Quaranta anys després, doncs, aquesta parella de simpàtics  “gamberros” ja no són el que eren, tot i que sempre queda allà on hi ha hagut. L'acurada educació rebuda en llargs anys de col·legi de pagament i universitat privada a penes ha suposat una fina capa de sofisticació allí on s’endevina la fortor de l'instint bàsic que segueix demanant guerra i benzina per mantenir encesa la flama de la provocació permanent.

En aquestes darreres quatre dècades, Zipi i Zape han tingut temps per a tot i han acabat on van a parar molts elements com ells: s'han dedicat a la política professional. Han estat al govern i a l'oposició, han guanyat, administrat i dilapidat milers de milions que nosaltres mateixos vàrem posar a les seves mans, pensant equivocadament que la vivor és sinònim d'intel·ligència i que la verborrea suposa saber del què es parla. A la fi, qui és gat sempre maula i sota la seda Armani acaba eixint la mona “Chita”, perquè ja és sabut que “a la chita callando” és com és fan els bons negocis.

Els espavil·lats bessons han sabut aprofitar el vent mentre els ha estat favorable. I quan ha rolat fins situar-los a barlovent han sabut  encapçalar el moviment de resistència, agafant la pancarta amb més força que ningú per honorar públicament, sense complexos, el mestre que els ha format: un líder de carrer, busca bregues i malcarat que acostuma a dissoldre els problemes en lloc de resoldre'ls i a practicar la flexió en lloc de la reflexió.

Mentre, el pobre pare Don Pantunflo, amb el  seu posat rigorós i tranquil, no sap com fer-ho per a conduir les cabres al ramat. Fins i tot ell s'està encomanant el tarannà mal educat dels seus fills. "Pantunflo que te pierdes", li diu la seva muller Jaimita, tement que se'n vagen a la merla els esforços per controlar la família. Però els bessons no escolten. La parella de bròfecs, amb els anys de carrera feta,  han aprés a aprofitar qualsevol moguda per portar l'aigua al seu molí i si ve be, deixar-se salvar per aquells als qui han submergit al riu tumultuós on els agrada pescar .

Zipi i Zape en hi ha molts, com haureu deduït, però no tot el món val per a ser-ho. El mèrit del genial Escobar ha estat saber retratar els personatges abans d'ocupar el seu lloc al món polític que ara vivim. 

AVUI, COM DEMÀ, COM SEMPRE...

NO A LA GUERRA 

...I tantes vegades com calga. Ara és moment de dir-ho. De fet, els qui van beneir la intervenció Aznariana a la guerra d’Irak estan amatents,  davant la intervenció Zapateriana a la guerra de Líbia, a la reacció dels qui ens vam oposar públicament fa vuit anys.

La meva posició actual és tan clara com aleshores:  NO A LA GUERRA.

No te cap sentit embarcar-nos propagandistament  en una aventura de la que no en sabem res: ni com ha començat, ni perquè es manté, ni el que es pitjor, com acabarà.  

Cal analitzar el context en el que s’ha produït  aquesta estranya aposta bèl·lica. Les revoltes del Nord d’Africà semblen un moviment popular, espontani, genuí i pro-democràtic. Tant de bo que ho foren. No dubto del valor i de la bona voluntat de molts dels qui s’han jugat la vida al carrer reclamant llibertat per tota l’Àfrica musulmana. Una altra cosa són les condicions socials en que es produeixen les demandes i les possibilitats de passar per damunt de les tradicions tribals, religioses i històriques de països amb una realitat completament diferent al que anomenem “món occidental” i la seva democràcia.

La Guerra de Líbia s’ha produït perquè Gadafi ha pogut refer-se quan la pressió popular l’havia portat a la vora del precipici. Perquè no es va actuar diplomàticament quan només calia que el primer món reconegués el moviment popular que triomfava al 80% del país?.  

S’havia d’esperar a que el dictador descarregués l’ instint assassí sobre el seu poble per actuar des d’Occident? 

És a dir, s’havien d’esperar les condicions per a poder fer una guerra convencional?

No sabem quins són els interessos que aconsellaven ajornar la reacció internacional, però a mi se me n’acudeixen uns quants:

1.- Esclafar un país per imposar el control sobre el gas i el petroli,  guanyen els rebels o el dictador . Si es  pacta amb Gadafi per a que mantinga el poder (no ho descarto), serà amb les condicions que imposen els governs occidentals que li perdonen la vida.  Si triomfa la revolució, les condicions se imposaran al govern rebel per haver-los salvat la pell.

2.-Provocar “l’efecte Saddam” sobre l’opinió pública europea. Un Gadafi desafiant i superb reprodueix a la perfecció l’esquema del Saddam prebèl·lic de fa vuit anys.  Després ja sabem com va anar la cosa.

3.-Posar morts civils sobre la taula i barbaritats dictatorials afavoreixen una intervenció militar que políticament reforça el lideratge europeu de França.

Tot són suposicions, però no cap de neta que pose el valor de la llibertat i la democràcia per damunt d’interessos econòmics i geopolítics.

Mentrestant, què fa Espanya allà? Nosaltres de què anem allí?. Una vegada més, la prepotència d’un president espanyol, els complexes d’inferioritat que desferma la por a no eixir a la foto (de les Açores o de París, tant si val) fa que acudim testimonialment a una guerra per a fer el paper de matonet: no se’ns necessita d’una altra manera, no cal que peguem ningú, només cal que fem colla darrera el “Primo de Zumosol” que és qui posarà les coses al seu lloc i s’emportarà la recompensa per la feina feta

“És que ara hi ha un mandat de l’ONU que ho justifica”, argumenten alguns. El mandat de l’ONU no canvia res per a mi. L’ONU, com a organisme internacional, fa molts anys que diu el que vol que diguen els que li diuen el que ha de dir. En resum: aporta la mateixa legitimitat que si s’ajunten els quatre “caps de colla” mundials i decideixen on hem de posar, la resta de països,  el dit per signar .

Lamentable, absolutament.

PENSABA YO AL AMANECER ...

... Que ver salir el sol cada mañana es lo rutinario, lo recurrente, lo habitual.
Lo realmente extraordinario, lo sorprendente para cada uno de nosotros es que sea el mismo sol el que ilumine UN NUEVO dia.
Nuevo de escaparate, aún sin vivir, con el futuro abierto y cada instante por suceder.
Un lujo, vaya.

NEU A TABASCÀN

ELECCIONES EN SIMPLELAND

EN EL PAIS DE LOS SIMPLES,  EL TONTO ES REY

Érase una vez un país donde vivían los seres más simples que imaginarse uno pueda. Era tal su simpleza que reducían su esfuerzo a la simple supervivencia, de forma que eliminaban por innecesario todo lo que les podía suponer cualquier complejidad:

            Hablaban con iniciales y palabras abreviadas

            Comían siempre el mismo menú

            Consumían los mismos productos y vestían de la misma manera

            Pensaban igual y maldecían con los mismos  improperios

Hasta tal punto se implantó la simpleza como estilo de vida que desconfiaban de cualquiera que presentara la menor alegación al modelo común, adocenado y repetitivo  con que  les habían instruido desde pequeños la previsible escuela pública del país.

La vida trascurría plácida y somnolienta en SIMPLELAND, que así se llamaba aquella tranquila región de la tierra. Nadie podría decir de donde les venia el nombre, puesto que no existía la memoria colectiva y las tradiciones más antiguas se remontaban a las fiestas de graduación que celebraban con cualquier motivo: acabar la escuela primaria, la secundaria, la universidad (donde nunca suspendía nadie, puesto que las universidades se utilizaban como entidades deportivas y Centro de Fomento del Roce entre adolescentes, sin otra cosa mejor que hacer).

Durante generaciones el esquema funcionó, puesto que la simplicidad de ideas facilita la labor reproductiva y la felicidad asociada a la despreocupación prolonga el sentimiento de bienestar.

Con todo, lo que más llamaba la atención en aquella Tierra de Promisión para los mansos era el sistema de elección de sus gobernantes. Por la forma nadie les hubiera podido tachar de antidemocráticos, puesto que la parafernalia populista era única.

Proclamados los candidatos entre los más dotados por la Madre de todas las Simplezas, los simples mayores de edad podían designar al que preferían por rey. El sistema de elección era muy complejo, como corresponde a algo que hubieran pensado entre los más tontos del país, pero les daba igual no entenderlo porque no lo hubieran comprendido en cualquier caso.

Semanas antes de las elecciones, los candidatos a Tonto Supremo presentaban sus programas, pergeñados con cuatro frases simples, como no podía ser de otro modo. “Si nene malo, pampam al culo”, espetaba el candidato desde el atril. La asamblea de “simples de a pie” rompía en una estruendosa ovación y agitación de banderas, que remataba el candidato con un ofensivo “pipi, caca, culo” dedicado a la oposición en pleno.

Entre bobaliconas reafirmaciones transcurría la campaña. El día de las elecciones hubiera sido absurdo intentar poner orden, así que cada cual decidía como votar: una papeleta o más, en persona, en blanco, en negro, en color, en tecnicolor, en nulo, por correo, por correo certificado, por correo a caballo, por voto delegado, por voto cautivo, por “voto a bríos”,... Total, como luego no había humano que pudiera saber que significaba aquel barullo de papeles, cruces y círculos, notas al pie, mensajes en clave ni caracoles en vinagre, se hacia una gran hoguera en cada colegio electoral con todas las papeletas  y se pasaba la pelota al Consejo Supremo De Lo Simple para que decidiera por Desacuerdo Simplificado quien debía gobernar en SIMPLELAND. Así de simple, y de práctico, no nos engañemos.

Ah, y cuentan las crónicas que en Simpleland se vive de lujo. Por eso no es de extrañar que intenten exportar su sistema político a todo el mundo conocido.

Es lo que tiene ser simple, su generosidad los mata.

TV3

Malhauradament, la llibertat d'expressió i d'informació torna a estar en perill. I ara ens toca molt de prop. Això te a vore  amb el conflicte que s’ha desfermat aquestos dies al País Valencià, (si, perquè a la Comunidad Valenciana semblen no assabentar-se’n) quan des del govern del president Camps s’ha obligat a tancar els repetidors de televisió de TV3 que una associació valenciana (Acció Cultural del País Valencià) mantenia oberts amb els seus fons. És a dir, allò més preocupant d’aquest afer és que la mesura no va contra els catalans i TV3, tot i que això ja ho sería de preocupant. El que més carrisqueja és que l’acció repressora va dirigida contra un grapat de valencians i valencianes. És a dir,  el nostre propi govern autonòmic  conculca la voluntat d’una part del poble valencià que, amb els seus diners es paga un senyal televisiu que compleix totes les normes administratives, i que és visible a qualsevol altre lloc de l’estat espanyol  i  de l’estranger.  Segons sembla, la base legal per al tancament  és una llei autonòmica valenciana, revisada a corre-cuita per aquesta  finalitat:

 la Llei 1/2006 de la Generalitat, del Sector Audiovisual, modificada per la Llei 16/2010 de 27 de desembre de Mesures Fiscals, de Gestió Administrativa i Financera i d’Organització de la Generalitat. No sé què diu la llei, però sembla que pot usar qualsevol favada per apagar mitjans legals d’informació i opinió, per la qual cosa ja fa pudor de sofre.

Aquests dies de revolta social als països islàmics del Nord d’Àfrica, les dictadures militars  desconnecten Internet i apaguen antenes parabòliques pel be del seu poble i per a evitar, segons diuen, “intromissions estrangeres”. Segurament que la llei també els assisteix, i si no se la inventen.

En un altre ordre de coses, recordant el trenta aniversari del 23-F, no hem d’oblidar la primera acció que varen fer  els colpistes després de rebentar a trets el sostre de l’Hemicicle : apagar les càmeres de televisió i els micròfons que transmetien la votació d’investidura del president Calvo Sotelo des del Congrés de Diputats.  

Amb totes les diferències socials i temporals, tenen alguna cosa en comú aquests atemptats contra la llibertat d’expressió i d’informació?

Qui vol limitar la informació plural i diversa a la que tenen dret els ciutadans?

Quins interessos defensen els polítics que fan lleis que limiten i dificulten la lliure circulació d’idees?

Són preguntes incòmodes i pot ser hi haurà qui les trobarà exagerades, però algú les havia de fer

L'EMIGRACIÓ VISTA PER XIQUETS

Magnífic treball audiovisual de la Universitat Pompeu fabra, sobre el món de xiquets estrangers vinguts a viure a Barcelona: MIGRÒPOLIS        

FOTO ESCOLAR DE 1967

 A vore si m'ajudeu a posar nom a tots els personatges d'aquesta foto, del Col·legi La Salle de Benicarló,  de 1967, aproximadament.  Jo  n'he reconegut uns quants:

2.-  Christian Fabregat              10.-  Machordom                                
3.-  Martínez                             12.- Joan Ferré Querol (Servidor)
5.-  Emilio Cerdà (?)                 13.- Pablito Calvet Burriel
6.-  Meseguer                           16.- Juan Ramón Forés
7.-  Lluís Ibàñez Melià               17.- Juan Bautista Caldés
8.- Juan Aparicio Usón              18.-  Juan Lores (?)
                                                  20.- Remolina  (Evaristo?)

DEMOCRÀCIA I INSUBMISSIÓ

Arrel de la llei antitabac, estant deixant-se vore a Espanya determinats moviments populars d’insubmissió, principalment dels hostalers i propietaris de cafeteries que es senten agredits per una llei que, segons argumenten, va encontra dels seus negocis al fomentar que els fumadors es queden més a casa. Cal dir que la cosa be de lluny, quan el mateix govern socialista, promotor de la llei el 2006, va permetre una maniobra estranya que aplaçava l’aplicació de la mesura, tal com ja s’havia fet a tot Europa.

En aquells moments, i aplicant el joc d’erosió de la imatge del govern central, les comunitats autònomes governades pel PP van promoure una mena de “Paradís  del tabac” en voler fer-ne una lectura parcial de la llei i aplicar allò del “No els feu massa cas”,  convertint-se, de fet, en els  primers insubmisos.

Ara hostalers  valencians, andalusos, madrilenys i de tot arreu intenten portar la revolta civil allí on més els interessa, però no serà fàcil. Ací no estem a Egipte ni a Tunísia, ni les nostres necessitats  socials són les del món àrab. En democràcia els conflictes es resolen acatant les lleis, mai sabotejant-les (al menys en teoria). 

Això és com si nosaltres, veïns de Benicarló, decidirem un dia que  no hem de pagar cap dels impostos municipals (circulació, aparcament, recollida de brossa) o pensarem que els serveis que ens cobren estan mal cobrats (aigua, deixalles, depuració d’aigües fecals(?). Els veïns de la Partida Solades, per exemple,  hem estant més de vint anys (20) pagant impostos per uns serveis municipals que ens han posat fa dos (2) anys . Els carrers eren de terra-pols-fang (segons  el clima) i no disposàvem d’aigua potable, ni clavegueram, ni voreres, ni enllumenat públic al carrer, ni el “cristo que lo fundó”, i hem pagat “religiosament” totes les taxes un any darrera l’altre. Ens haguessem pogut negar a pagar? Segurament que sí. Ens hagués arribat alguna mena de sanció oficial?. Segurament que també, i sense defensa possible

Ull viu, doncs, amb el tema de riure les gràcies a algú que es manifeste obertament  contra el compliment de les lleis, perquè per la mateixa regla de tres poden eixir veus que qüestionen altres lleis i pagaments. Des de Benicarló, sense anar més lluny, ens podríem plantejar perquè hem de col·laborar nosaltres al manteniment de TOTS els trens de rodalies de la Generalitat, quan ací en passen dos al dia. I perquè hem de col·laborar a construir autovies que creuen el nostre país de sud a nord,  (FINS A CABANES, SENYORS) si nosaltres hem de circular sempre per autopista de peatge, perquè no en tenim  d’altra.

En democràcia la insubmissió és molt perillosa, no se sap qui hi ha a l’altra banda de la línia, ni quins interessos defensa.

DRETS D'AUTOR

El tema dels impostos sobre el material audiovisual ens enfronta continuament amb el dilema de si es déu cobrar per la reproducció del material d'art que s'ha produit, una vegada arriba al mercat. És a dir, existeix legitimitat per a cobrar drets d'autor tota la vida per un producte que ens van vendre fa vint anys, per exemple?.
Avui dia, amb la democratització cultural que ha aportat Internet i les fenomenals ferramentes informàtiques de producció-publicació en xarxa es posa en qüestió que els autors, i molt més encara les Societats Gestores dels Drets (SGAE), puguen estar vivint anys i anys de les obres produides, i molt pitjor encara que utilitzen aquest suposat dret per a promoure lleis que ens imposen un impost arbitrari a tots els ciutadans,
Ací publico un exemple d'art audiovisual actual en xarxa, lliure d'impostos i a l'abast de tothom, que circula per Internet com una mostra del que pot fer la creació compartida i el domini de la tecnologia més puntera.
Es pot vore amb HD. Una passada.

EYE OF THE STORM  |  Lovett from Lovett on Vimeo.

DEBAJO DE ESTA FOTO DE SU LIBRO DE "CONOCIMIENTO DEL MEDIO",
UN ALUMNO ESCRIBIÓ: " yo perfiero acerme de horo"

¿QUÉ OS PARECE: HAY TEMA PARA DEBATE ?

MANIPULACIÓ

Em referiré a la, cada vegada més patent, influència dels mitjans de comunicació sobre el pensament públic. Penso que ningú discutirà el poder que es pot exercir des de d’una tribuna d’opinió, més gran quan més ampli siga l’àmbit de difusió del mitjà. I tal com està muntat el món actual, aquest poder ha esdevingut el més inevitable de tots, degut a la multiplicitat de canals i la fam que tots tenim de consumir informació. És a dir, no es pot no comunicar, deien els clàssics de l’Aldea Global,  i tampoc no es pot no manipular, per l’essència mateixa de la comunicació. M’explico. Agafem per exemple aquest article. Jo intento difondre un pensament, una idea o una informació. Volent ser el més honrat possible, ho faré des de la més profunda de les meves conviccions, la qual cosa suposa que he prioritzat uns conceptes per damunt d’altres i estructuro el pensament per posar l’èmfasi allí on està el nucli de la qüestió. Per a mi, naturalment, des de la més certa de les meves certeses i pels més valuosos dels meus valors.

Al mateix temps, estic comunicant d’una manera implícita que qualsevol altra interpretació al marge de la meua la consideraré falsa, per la pròpia consistència dels meus principis. Si la contundència dels meus arguments, siga real o amanyada, pot modificar la visió d’ algú que  parteix d’altres principis i valors, estarem davant un cas de manipulació. Jo hauré induït una forma de vore el problema que pot ser va en contra de la coherència intel·lectual del lector.

Des d’aquest punt de vista, qualsevol mitjà és un clar exemple de mitjà manipulador, amb l’únic avantatge que el panorama no és mono color,  ja que són moltes les tendències que s’hi poden trobar.

Aprendre a ser crític amb els mitjans és una de les tasques prioritàries en la formació de la persona

Audio de Pedagogia de la Ilusión

Pincha aqui para escuchar el texto que figura más abajo

PEDAGOGIA DE LA ILUSIÓN

Acabamos de pasar las fiestas navideñas en que parece que nos hermanen sentimientos que durante el resto del año permanecen soterrados. El dia a dia encallece lo mejor de nosotros mismos y tenemos que esperar a que los mega-anuncios de cava nos recuerden que existe un mundo paralelo, cálido y extraordinario que se expresa con afecto. Entre estos sentimientos relegados de nuestra cotidianidad por miles de circunstancias adversas está la ilusión, factor que preservamos en nuestros hijos como oro en paño, y que trasladamos a la visita de Papá Noël y los Reyes Magos como el mejor exponente de lo que supone una esperanza inocente, sin parangón en ningun otro momento de la vida.

¿Sólo los niños pueden disfrutar de las ilusiones? ¿Existe el adulto ilusionado además de aquellos a quienes despectivamente consideramos “ilusos”? La ilusión existe en el mundo como producto de la naturaleza humana, sin duda, y no es menos cierto que determinadas predisposiciones personales favorecen disfrutar durante muchos años de esta maravillosa capacidad que tradicionalmente se asocia al estadio infantil. Es decir, hay adultos que mantienen toda la vida la ilusión como su forma de relacionarse con el mundo. Y lo más esperanzador es que el proceso que nos permite ilusionarnos se puede aprender. Personalmente, siempre he sostenido que en la escuela nos deberian enseñar a vivir con ilusión. Pero aún asi, la familia es el entorno idóneo para crear las actitudes vitales más esperanzadoras. Sin falsas expectativas y sin necesidad de placebos. Asumiendo nuestra realidad y confiando en el futuro. Simplemente disfrutando del dia a dia como si fuese lo último que hagamos en la tierra.

Pero cuidado. Tan importante como desarrollar hábitos y actitudes que favorecen la ilusión es aprender a evitar aquellos que la impiden.

Pesimismo, fatalidad, rutina, aislamiento, negativismo, nos sumergen en el conservadurismo y la posesión material como únicas actitudes vitales, descargando de energia el motor de nuestra ilusión. Los Hombres de Gris del celebrado Michael Ende ( en su libro Momo) hacen bien su trabajo: envilecernos para acabar con todas nuestras esperanzas.

En cambio, el idealismo, la fe en el futuro, el optimismo, la energia emprendedora y la sociabilidad, entre otros factores, nos ayudan cada dia a tejer el mañana, curtiendo los mimbres de una experiencia vital que nos indica el camino para situar continuamente en nuestro punto de mira objetivos realizables.

No son vanas ensoñaciones, son ilusiones adultas que arrancan de aquella capacidad infantil para entusiasmarnos con los Magos de Oriente en nuestro balcón, o con el encendido cielo de un atardecer cuando la naturaleza nos sirve en bandeja el espectáculo.

La ilusión nos habla de posibilidades abiertas, de tránsito sin destino como Kavafis-Llach expresaron en su sugerente “Viatge a Itaca”: En la vida no importa llegar a puerto alguno, sino buscar que el viaje nos haga sabios en experiencias y ricos en ilusiones cumplidas.

Las Navidades, con sus luces y sus sombras, son un buen momento para intercambiar sentimientos positivos: mientras nuestros niños nos transmiten su ilusión momentánea, aprendida desde las expectativas de su egocentrismo congénito, nosotros podemos enseñarles a esperar lo mejor de cada nuevo dia, por el simple hecho de que lo que ocurra en ese tiempo será único, por ser nuestro y de quienes comparten su vida con nosotros. Ningún minuto posterior será igual al que acabamos de vivir. ¿No es razón suficiente para vivirlo con ilusión?.

Los Hombres de Gris nos acechan. Que no nos roben nuestros instantes.

Este es el primer podcast que he publicado, recuperando colaboraciones periodisticas en algun medio comarcal. Me gustaria conocer vuestra opinión

FUMAR ES UN PLACER. ¿AÚN?