TORO, TORITO
Quan va
néixer Tomillero, a la vacada no va suposar cap esdeveniment especial. Tot i
que era un brau, fill de pare i mare braus de bona casta, no es diferenciava
substancialment de qualsevol altre bedellet de brau, com la dotzena llarga de
animalets que havien nascut dintre la vacada aquella temporada.
Tomillero
es va anar criant en un entorn natural i saludable, a l'ombra de les extenses
planúries de carrasca i sureres, esmorteint la calor de l'estiu amb un
enlentiment de l'activitat, menjar, dormir i recorrer pausadament l'amplia zona
que compartia amb els seus germans i progenitors, apenes lleument separada de
camins i territoris veinals per una quasi imperceptible tanca de filferros
electrificats.
A
l'hiver el paisatge canviava. Sota el cel carregat de les geladores matinades,
els bous cercaven qualsevol indici de llum benefactora per arracerar-se i
compartir-la. Els rumiants són animals gregaris i necessiten la familia. Res
més agradable a l'hiver que deixar caure la pluja o gaudir-ne del sol protegits
per la força del grup poderós.
Al
complir el primer any li vàren fer, juntament amb els seus germans, una
cerimònia molt desagradable: li vàren aplicar un ferro brusent a una cuixa, tan
a dintre la carn li va arribar que mai més li va creixer el pèl a la zona
marcada.
Tomillero
es feia gran, gran i poderòs. Fins a leshores no coneixia rés més que el
paisatge dels seus quatre llargs i feliços anys de vida.
Es
podria dir que la seua existència havia estat planera i tranquila, solament
amenaçada de tant en tant per la presència d'homes a cavall que semblaven
vigilar-los. Però apenes comptaven per a la vida dels bous.
Un dia,
la presència dels homes es va fer més propera que mai. Un d'ells el tentava des
de dalt el cavall. Amb intencions poc amistoses es va arrimar impulsant un
objecte punxós, que li va arribar a clavar.
Tomillero,
instintivament, va notar com la sang li pujava al cap i la seva resposta va ser
immediata. No podia entendre molt be perque, però es va vore tornant l'agresió
amb una força i una empenta que va espantar l'home del cavall. Es va enfrentar
al feréstec com ho hagués fet el membre més valent de la seva família.
Als
pocs dies va passar allò que jo, Tomillero, no hagués esperat mai:
Em
vàren separar del grup, igual que a d'altres germans, tancats com a fastigosos
rosegadors, cadascú dintre la seva ratera estreta i incómoda.
Quan em
vaig notar aixecat de terra per a pujar-me al camió vaig pensar que alguna cosa
important estava canviant a la meva vida, que mai res seria igual que abans.
El
viatge de centenars de kilómetres en aquestes condicions es va fer
interminable. Per una banda el sol i les mosques, tan inoportunes com sempre,
d'altra el cansament, la fam i la sed que ens feia notar més encara la
diferència amb la nostra situació anterior al paradís.
A
l'arribada al destí va ser molt pitjor. Tot i que vaig poder compartir espai
amb els meus germans, el lloc ens semblava extrany, tancat i ofegador,
observats continuament per gent amenaçadora que no parava de reptar-nos i
enfutismar-nos, això sí, sempre protegits darrera tanques tan altes que amb les
nostres curtes forces ni podem somiar de
superar.
I ara
ací estic. Acabo d'eixir a tota carrera per un túnel fosc i imprevisible. M'he
trobat un pati tancat, ple per tot arreu de gent, tots enemics que no paren de
cridar, degudament protegits, això sí. Si puguera els faria saber qui soc
jo.. Aquest del cavall és la tercera
vegada que ve a punxar-me, i em fa tant de mal! Però no puc, no dec rendir-me,
lluitaré contra tots ells. Els d'ací baix no paren de punxar-me, em sento
l'esquena mullada per la meva pròpia sang, de vegades noto com la llum se me'n
va dels ulls. Però he d'aguantar, dec de lluitar, es el que hem demana el cos.
Les puntes de ferro a l'esquena estàn obrint-me la carn, però encara puc
aguantar. Si em recupero els ensenyaré del que soc capaç. Ara en tinc un d'ells a prop, però no sé cap
on he d'anar per trobar-lo, estic lluitant amb una ombra.
I ja no
tinc força. Les cames no m' aguanten. El sabor de sang a la boca, espesa i
filosa, és un mal síntoma. Pot ser hauré
d'entendre que això s'acaba. Serà un
descans si aquest que em travessa l'ànima per quarta vegada l'encerta d'una. I
ara, que em sento lleuger de tant dolor, em veig una altra vegada al paradís de
les carrasques i les sureres, on han quedat els meus germans.
I
prefereixo que mai sàpiquen el que els espera.
