VIATJAR

La  Setmana Santa són els deu dies de l’any que més gent es mou des de la seua residència habitual. I el moviment es nota tant a la costa com a la muntanya. L’éxode ha estat sempre de la ciutat cap al camp, però aquestos darrers anys hi ha la moda també de visitar les ciutats la gent que normalment vivim en pobles.

 A l’estiu, tot i ser el període de vacances per excel·lència, es nota menys el moviment de gent i vehicles per què es reparteix entre 9 setmanes que duren juliol i agost. A més a més en primavera no hi ha tanta tirada a la platja  i els destins són més plurals i diversos: cases rurals, hotels de platja i muntanya, balnearis, càmpings, destins llunyans a l’estranger, etc. En el pitjor dels casos, i quan l’economia no ajuda com ara és el cas, la visita a parents d’altres localitats soluciona el problema de la logística i habitatge.

Qualsevol cosa menys quedar-nos entre les quatre parets habituals. La crisi apreta, és innegable, i tots coneixem casos de dificultats extremes que fereixen la sensibilitat més endurida. Però la cultura actual permet lligar les dificultats econòmiques per arribar a final de mes amb la necessitat quasi ineludible de viatjar.

 I ahí és on ens espera Hisenda, que com ja sabem , “somos todos”. El preu de la benzina i el gasoil sol pujar sempre dies abans dels grans moviments migratoris: “Ustedes salgan, pero antes pasen por caja, por favor” ens diuen amablement des del Ministeri d’Industria.  Són faves contades:  vint milions de cotxes movent-se per la carretera durant aquestos dies, només que cada cotxe pague 10  euros més per desplaçament,  dos-cents milions d’euros extra de recaptació, com qui no vol la cosa.

 Al final haurem de convenir que la crisi és un problema d’imaginació,  no tant per que no existieixca realment, si no perquè, amb quatre mesures imaginatives per  fer passar  tothom per caixa, es recaptarien els milions d’euros que ara ens costen un “pico” als mercats financers.

Viatgem, senyors, tothom a la carretera.  Farem cultura, coneixerem gent i paisatges,  i ajudarem a la lluita contra la crisi

PENSAMENT DEL DIA

Llegit fa poc:  "la tristor és menys dolorosa que la incertesa".  


Així ho interpreto jo: 
Pot ser , però  mentre la tristor ens abat, la incertesa deixa alguna porta oberta a l'esperança, que com diu el refrany, és la darrera cosa que es perd.  De fet, la vida consisteix en anar eliminant incerteses i convertint-les en seguretat.  Però la seguretat ens acaba matant, no hi ha res tan segur com la mort. 


CONCLUSIÓ: "la  incertesa és vida"  . 


Tal vegada superar el dolor consisteixca  en aprendre a viure en un mon inestable i incert. 

ZIPI I ZAPE S'HAN FET GRANS

ZIPI  I ZAPE  S'HAN FET GRANS                                 

Aquest podria ser el títol d'una d'aquestes divertides pel·lícules que mostrem com els ídols de la infantesa creixen , igual que la generació que tan be s'ho va passar amb ells, i que assisteixen a les tribulacions de la vida adulta com si el temps no hagués passat per a ells.

Els personatges del genial Escobar visqueren les seues millors aventures a la revista Pulgarcito des de finals dels anys 50 fins a la mort de l'autor al 1994. La pinta de dos bessons entremaliats havia de fer fortuna a la força, donat que representava el dimoniet que de xiquets tots hem portat dintre i que la cultura i l'educació s'encarregaven de reprimir. Aleshores, ens semblava divertit allò que no ens podíem permetre a nosaltres mateixos, « per imposició legal » que dirien polítics de grup reivindicatiu i minoritari.

Quaranta anys després, doncs, aquesta parella de simpàtics  “gamberros” ja no són el que eren, tot i que sempre queda allà on hi ha hagut. L'acurada educació rebuda en llargs anys de col·legi de pagament i universitat privada a penes ha suposat una fina capa de sofisticació allí on s’endevina la fortor de l'instint bàsic que segueix demanant guerra i benzina per mantenir encesa la flama de la provocació permanent.

En aquestes darreres quatre dècades, Zipi i Zape han tingut temps per a tot i han acabat on van a parar molts elements com ells: s'han dedicat a la política professional. Han estat al govern i a l'oposició, han guanyat, administrat i dilapidat milers de milions que nosaltres mateixos vàrem posar a les seves mans, pensant equivocadament que la vivor és sinònim d'intel·ligència i que la verborrea suposa saber del què es parla. A la fi, qui és gat sempre maula i sota la seda Armani acaba eixint la mona “Chita”, perquè ja és sabut que “a la chita callando” és com és fan els bons negocis.

Els espavil·lats bessons han sabut aprofitar el vent mentre els ha estat favorable. I quan ha rolat fins situar-los a barlovent han sabut  encapçalar el moviment de resistència, agafant la pancarta amb més força que ningú per honorar públicament, sense complexos, el mestre que els ha format: un líder de carrer, busca bregues i malcarat que acostuma a dissoldre els problemes en lloc de resoldre'ls i a practicar la flexió en lloc de la reflexió.

Mentre, el pobre pare Don Pantunflo, amb el  seu posat rigorós i tranquil, no sap com fer-ho per a conduir les cabres al ramat. Fins i tot ell s'està encomanant el tarannà mal educat dels seus fills. "Pantunflo que te pierdes", li diu la seva muller Jaimita, tement que se'n vagen a la merla els esforços per controlar la família. Però els bessons no escolten. La parella de bròfecs, amb els anys de carrera feta,  han aprés a aprofitar qualsevol moguda per portar l'aigua al seu molí i si ve be, deixar-se salvar per aquells als qui han submergit al riu tumultuós on els agrada pescar .

Zipi i Zape en hi ha molts, com haureu deduït, però no tot el món val per a ser-ho. El mèrit del genial Escobar ha estat saber retratar els personatges abans d'ocupar el seu lloc al món polític que ara vivim.