La coneguda xarxa social que relaciona milers
de milions de persones en tot el món, s’ha convertit en el centre social per
excel·lència, on ens trobem amics, pares i fills, companys de feina, excompanys
d’escola, aficionats a activitats diverses i, fins i tot, parelles que disposen de poc temps per a
conviure i s’enteren de les activitats de l’altre quan veuen la seva vida
social a la xarxa. La presència al Facebook t’assegura, avui dia, la
visibilitat social. El no participar de
l’invent és com si visqueres aïllat de la societat, com els antics anacoretes
quan se’n anaven al desert. “La Illa de Robinson” déu de ser l’únic lloc
del món on no arriba FB.
De fet, avui dia la gent coneguda no
s’extranya de no trobar-se pel carrrer. En
canvi, els crida l’atenció quan portes dies sense publicar res al
facebook. Pot ser us semblarà exagerat, però resulta molt més proper i familiar
compartir comentaris mitjançant la xarxa que al replà de l’escala o anant a
comprar pa. Pots parlar del temps, ensenyar fotos, publicar vídeos, adherir-te
a manifests, conèixer ofertes de botigues i supermercats, etc, etc.
Per altra banda, les relacions per la xarxa tenen les seues
pròpies lleis, que has de conèixer i
respectar si no vols fer el ridícul. Els temes poden ser personals però no
massa, has de correspondre amb comentaris mesurats segons el to de la conversa, no convé nomenar persones si no participen, està mal vist
discutir i particularitzar un tema, entre altres moltes normes implícites que
es van aprenent sobre la marxa.
El número d’amics al FB indica la popularitat
d’una persona, la quantitat dels
“m’agrada” de cada publicació personal és un baròmetre dels qui estan disposats
a fer-te saber que “ja t’han vist i
saben el que fas”. Buscar el consens en els comentaris i els “Comparteixo”
s’acaba convertint en una obsessió per sentir-se reconegut pels demés. De fet,
hi ha gent que publica obvietats en format foto denúncia o proposta universal (“Dále me gusta” o “Comparte” si te gustaria que la justicia imperara en
el mundo) únicament per gaudir de vore
com van augmentat les xifres d’agrats o
comparticions de la seva parida. Una vegada posada en circulació, la difusió
pot ser en progressió geomètrica per tota la xarxa, i això sembla que provoca
alguna mena d’addicció mental que sempre serà, en qualsevol cas, més
innòcua que la heroïna.
Els catalano- parlants tenim, a més a més,
una curiositat en el nostre idioma relacionada amb aquesta famosíssima
aplicació: pronunciat amb la seva fonologia anglesa, ( “Feisbuc”) , el seu nom suggereix una connotació molt popular entre nosaltres,
el SAFAREISBUC. El
saber i opinar de tot i de tots, i de
la vida i actuacions dels altres ens posa, encara que siga de manera
cibernètica, al nivell del típic safareig que es produïa antigament entre
el veïnat, quan qualsevol notícia local circulava de pedrís en pedrís a l’hora
d’anar a rentar la roba als llavadors públics.
“Xica, ho heu sentit dir?”, “Saps quina n’ha passat?”, “No vos ho creureu
quan vos ho conte”, i tantes i tantes fórmules que durant centenars d’anys
funcionaven com a introducció del “parte de guerra” que no deixava titella amb cap en vint
kilòmetres a la rodona.
Doncs el feisbuc,
o Safareisbuc , és el mateix però
aprofitant els mitjans tecnològics del segle XXI. També és cert que hi ha molta
gent que intenta donar-li un ús més social i participatiu, que també el te, i
cada dia trobem noves aplicacions culturals, polítiques i educatives que cal
potenciar i que no serien possibles sense la immediatesa de la xarxa de xarxes.
Com en tantes coses, allò més important no és
el què, si no el com i el per a què. El FaceBook
també.
