Decebedora va resultar la intervenció de
l’expresident Jordi Pujol davant el parlament català. Tot i que veiem molt
difícil que l’acte fora alguna cosa més que un simple tràmit , fins al darrer moment vaig mantindre
l’esperança de que l’expresident faria el darrer servei a Catalunya i parlaria de la maquinaria d’aprofitar els càrrecs públics per a
enriquir-se.
Perquè aquest mal, el de la corrupció en càrrecs públics, ha acompanyat la política espanyola des de que jo tinc us de
raó, en època franquista per la pròpia característica del regim, i
posteriorment pels automatismes que s’han mantingut. La transició política no
va significar una transició ètica, i des dels primers moments de la democràcia
postfranquista han existit els mateixos
mecanismes, mitjançant els quals una elit
dirigent ha seguit sucant de la sopa grassa que ofereix la posició de poder.
Bàsicament el finançament dels partits, però també l’aprofitament
malaltís dels càrrecs personals, ha
estat costum els darrers 35 anys. No hi ha hagut partit polític que hagi tocat
poder, ni cap estament de les diferents administracions, des del govern central
fins al mes menut dels ajuntaments, on no haja hagut alguna mostra de la febre de l’apropiació indeguda.
En aquest ambient, els Pujol (tota la família)
són un exemple més dels centenars dels
que podríem trobar en tot Espanya i en totes les administracions. Però les circumstàncies especials que
concorren en aquest moment a Catalunya han posat el cas Pujol en el focus del
microscopi dels organismes oficials que tot ho vigilen. Be, vigilen tot el que
volen vigilar, i que ho van fent públic a mesura que els interessa.
En aquestes estant, l’expresident Pujol va ser citat al parlament
català per explicar la seua auto inculpació del vint-i-sis de juliol. El moment
hagués estat espectacular per a “tirar de la manta”, i més una persona com ell
que déu de saber més que ningú de tot el que ha passat aquestos quaranta anys
de “rio revuelto”.
Algú va definir a Jordi Pujol i Soley com una
persona que basava el seu poder en tres condicions personals gens habituals de
trobar-les juntes: 1- dormir poc, 2- disposar d’una memòria privilegiada i 3- fer
ús, habitualment, d’una proverbial mala llet.
Sobre tot les dues darreres, posades al servei de la regeneració
política, haguessen estat un servei immens per al poble, tant el català com
l’espanyol.
Però pel que varem vore el passat divendres al
parlament català, l’ex-president va preferir dirigir la mala llet contra els qui
li preguntaven, amb la suposada finalitat de no haver de fer memòria de moments
i circumstàncies que haguessen pogut comprometre molta gent, propera i llunyana,
que han ocupat altíssimes esferes de poder. “Si cau una rama, cauen els nius
també”, va saber dir.
En definitiva, ha preferit assegurar un bon
tracte judicial a fills i muller, encausats tots pels mateixos delictes, (quina
família, déu meu) , encara que siga quedant per a la història com un encobridor
de la corrupció institucionalitzada.
La “bronca” com a estratègia. Em faig
l’ofés, us escridasso i no cal contar res. I nosaltres anar pagant, que per
a això vivim a un país lliure, i la llibertat sempre té un cost
