ELS PARTITS POLÍTICS

La creixent desafecció que s’observa en el país cap a la política, esta provocant tota mena de comentaris entre els analistes, tertulians i opinadors de qualsevol ideologia, sobre tot aquells  que pensaven que el respecte a la idea de democràcia podria tapar tot l’ increïble pastis que s’amaga darrera els partits polítics.  Fins a tal punt ha estat així  que encara hi ha qui identifica la política de partits amb la democràcia, utilitzant adjectius descalificadors contra els qui la qüestionen,  posant al mateix sac els moviments d’indignació ciutadana i allò que ells qualifiquen com onada ultraconservadora,  eurofeixismes  o antipolítica.

Però no.  No ens enganyem  ni  ens deixem enganyar.  Som molts, cada vegada més els qui pensem que no ens hem d’amagar de res ni avergonyir de dissentir, i que darrera els moviments d’indignació ciutadana esta l’autèntica democràcia,  aquella que la maquinaria dels partits s’havia encarregat de domesticar i apropiar-se-la,  per a fer dels partits  ( el seu staff dirigent)  els protagonistes únics de la democràcia, per damunt de persones i ideologies.

Estos dies hem tingut alguns exemples de la monstruositat que han comés  els partits amb l’autentica democràcia. El cas Bárcenas esta destapant una part de la trama que el PP havia utilitzat per alimentar la insaciable maquinària interna del partit, en mans de personatges gens demòcrates (com es va demostrant cada dia que passa)  i que, des de l’ombra, manegaven els fils de l’opinió publicada.  I pel que s’ha vist en altres casos, és la pràctica comuna de tots els grups  politics amb capacitat de governar.  Cap organització que tinga o haja tingut poder,  està lliure de la corruptela que suposa controlar  els llocs precisos per aconseguir pasta fresca per a funcionar. L’opacitat  de les operacions per recaptar i les martingales per a amagar-los   són una mostra clara de les intencions de l’aparell dels partits:  actuar com la “Cosa Nostra” quan cobrava  per protegir: “Si pagues tindràs la part del pastis que pretens. Si no pagues et menjaràs els mocs i hauràs de deixar pas als disposats a pagar”.

En això han convertit la DEMOCRÀCIA  aquells que utilitzen aquesta paraula per a desqualificar qualsevol  intent d’interpretació alternativa que els desmuntés  la paradeta.

 I per a mes escarni, apliquen invariablement la política de “vot captiu” que imposa la direcció del partit a les llistes tancades.  L’obligació de votar allò que decideix la cúpula mostra clarament la utilitat de la seva manera d’entendre la política: si el vot de 350 diputats nacionals i quasi un miler d’autonòmics  el  decideixen entre mitja dotzena de persones,  tots els demés sobren.  Aquest opinió , cada vegada més majoritària entre els ciutadans, es considera antidemocràtica entre els qui viuen de la política. Clar, que han de dir si viuen d’això?.  En canvi no consideren antidemocràtic  acceptar cobrar el sou d’un alt executiu a canvi de callar i alçar la ma quan se’ls ordena. Segurament això és una exageració, però en el fons tot acaba ahi.

La conseqüència d’aquesta manera de fer política esta provocant el desprestigi dels actors d’ella. A Italia la segona força està encapçalada per un showman que vol reventar el  parlament des de dintre. A casa nostra,  Benicarló concretament,  conec  gent que s’ha donat de baixa de les organitzacions polítiques locals, i cada dia en seran  mes. Els partits polítics s’han convertit en una càrrega per a la democràcia.

O trobem una manera més honrada de representar la voluntat de govern de la gent, o acabarem per omplir els parlaments de pallassos, vividors i estrafolaris. Bueno,  més o menys com ara però amb una altra estètica.

En democràcia, pot ser els partits polítics siguen la solució més fàcil.  Però que ens deixen triar aquells que ens hagen de representar. Llistes obertes o vot directe. No se si ha altra solució