AVUI, COM DEMÀ, COM SEMPRE...

NO A LA GUERRA 

...I tantes vegades com calga. Ara és moment de dir-ho. De fet, els qui van beneir la intervenció Aznariana a la guerra d’Irak estan amatents,  davant la intervenció Zapateriana a la guerra de Líbia, a la reacció dels qui ens vam oposar públicament fa vuit anys.

La meva posició actual és tan clara com aleshores:  NO A LA GUERRA.

No te cap sentit embarcar-nos propagandistament  en una aventura de la que no en sabem res: ni com ha començat, ni perquè es manté, ni el que es pitjor, com acabarà.  

Cal analitzar el context en el que s’ha produït  aquesta estranya aposta bèl·lica. Les revoltes del Nord d’Africà semblen un moviment popular, espontani, genuí i pro-democràtic. Tant de bo que ho foren. No dubto del valor i de la bona voluntat de molts dels qui s’han jugat la vida al carrer reclamant llibertat per tota l’Àfrica musulmana. Una altra cosa són les condicions socials en que es produeixen les demandes i les possibilitats de passar per damunt de les tradicions tribals, religioses i històriques de països amb una realitat completament diferent al que anomenem “món occidental” i la seva democràcia.

La Guerra de Líbia s’ha produït perquè Gadafi ha pogut refer-se quan la pressió popular l’havia portat a la vora del precipici. Perquè no es va actuar diplomàticament quan només calia que el primer món reconegués el moviment popular que triomfava al 80% del país?.  

S’havia d’esperar a que el dictador descarregués l’ instint assassí sobre el seu poble per actuar des d’Occident? 

És a dir, s’havien d’esperar les condicions per a poder fer una guerra convencional?

No sabem quins són els interessos que aconsellaven ajornar la reacció internacional, però a mi se me n’acudeixen uns quants:

1.- Esclafar un país per imposar el control sobre el gas i el petroli,  guanyen els rebels o el dictador . Si es  pacta amb Gadafi per a que mantinga el poder (no ho descarto), serà amb les condicions que imposen els governs occidentals que li perdonen la vida.  Si triomfa la revolució, les condicions se imposaran al govern rebel per haver-los salvat la pell.

2.-Provocar “l’efecte Saddam” sobre l’opinió pública europea. Un Gadafi desafiant i superb reprodueix a la perfecció l’esquema del Saddam prebèl·lic de fa vuit anys.  Després ja sabem com va anar la cosa.

3.-Posar morts civils sobre la taula i barbaritats dictatorials afavoreixen una intervenció militar que políticament reforça el lideratge europeu de França.

Tot són suposicions, però no cap de neta que pose el valor de la llibertat i la democràcia per damunt d’interessos econòmics i geopolítics.

Mentrestant, què fa Espanya allà? Nosaltres de què anem allí?. Una vegada més, la prepotència d’un president espanyol, els complexes d’inferioritat que desferma la por a no eixir a la foto (de les Açores o de París, tant si val) fa que acudim testimonialment a una guerra per a fer el paper de matonet: no se’ns necessita d’una altra manera, no cal que peguem ningú, només cal que fem colla darrera el “Primo de Zumosol” que és qui posarà les coses al seu lloc i s’emportarà la recompensa per la feina feta

“És que ara hi ha un mandat de l’ONU que ho justifica”, argumenten alguns. El mandat de l’ONU no canvia res per a mi. L’ONU, com a organisme internacional, fa molts anys que diu el que vol que diguen els que li diuen el que ha de dir. En resum: aporta la mateixa legitimitat que si s’ajunten els quatre “caps de colla” mundials i decideixen on hem de posar, la resta de països,  el dit per signar .

Lamentable, absolutament.