DEL SISTEMA  HORITZONTAL  A  LA  REFORMA  WERTICAL   (i 2)

Parlava  a la primera part de l'article sobre els problemes que, històricament des de la implantació de la democracia, ha presentat el nostres sistema educatiu. Aconseguida ja l’escolarització universal, cal proposar una educació multiobjectiu basada sobre les noves tecnologies i oberta a un món en constant canvi. La reforma educativa ha de començar, necessariament, en les facultats on es formen els nous mestres i professors, ja que són ells els qui han de marcar la línia educativa del futur.

Els docents del nou sistema hauran  de parlar idiomes,  quants més millor, començant pels més propers d’una manera pràctica i útil, ser sensibles i receptius amb la diversitat social i aprendre a utilitzar les ferramentes que ofereixen les tecnologies de la comunicació, per crear/completar els materials de treball d’aprenentatge.

 L’escola infantil i els primers anys de primària hauran de potenciar l’aprenentatge dels idiomes de comunicació (verbals i tecnològics) com una eina bàsica per a la formació global de la persona. Llegir, escriure, sociabilitzar-se, comptar i resoldre problemes propers són les competències bàsiques a les que es poden dedicar els primers anys d’escolarització, sense altre objectiu que aprendre a estar al món, comprenent les situacions i solucionant-les des d’una perspectiva humana i creativa.

 La formació de categories conceptuals, que avui dia s’imposa des de primer curs de primària, no tenen cap sentit quan s’han de repetir mil vegades per acabar aprenent-les de manera mecànica. A l’escola dels menuts hi ha massa coses interessants per aprendre vivint-les com per a perdre el temps fent-los repetir incongruències.

Al final de primària i en els ensenyaments secundaris, els nous mestres hauran d’anar oblidant el llibre de text i el manual de referència, després de centenars d’anys de dictadura intel·lectual, i obrir-se a la confecció puntual de quaderns de treball, en format  físic i/o virtual, seleccionant i utilitzant el  saber compartit a la xarxa per elaborar wikis temàtiques i continguts multimèdia que permetran incorporar vídeos, articles d’autors reconeguts, conferències a distància i multilateralització de les intervencions, tant entre docents i alumnes com entre els propis alumnes, experts ja en l’ús dels nous mitjans.

En aquest sentit, el grup-classe perdrà sentit, i un mateix alumne podrà pertànyer a diversos grups al mateix temps, amb diversos tutors, organitzats segons els seu nivell d’aprenentatge, edat cronològica, interessos específics, necessitats educatives i/o previsions de futur.

Els llibres de consulta deixaran pas als e-books i l’horari escolar, de mitja jornada, permetrà diferenciar entre sessions presencials  i treball virtual des de casa o espais externs al centre. (biblioteca multimèdia, llocs de pràctiques pre-professionals, etc.)

El mestre i el grup de referència, únics o múltiples, seguiran sent importants pel factor  favorable que aporta l’aprenentatge en grup i supervisat, que hem de preservar front a una tecnologia en excés individualitzadora.

Tot això diu la Llei WERT?. Doncs no, no ho diu, al menys en allò que marca una tendència de futur més arriscada. De fet, no passa de ser una llei com les darreres però, això si, potenciant el control estatal dels continguts i dels resultats acadèmics,  i imposant un sistema WERTICAL de resolució de les diferències entre territoris.

La propera dècada, malauradament, ens adonarem que hem tornat a perdre deu anys en educació.