L’ESGLÉSIA  S’EQUIVOCA

Aquestos dies l’església catòlica ha ocupat un  lloc d’honor en tots els informatius per l’elecció del nou Papa.  Entre que és un fet poc habitual, i la manera com s’ha produït el relleu, podem convenir en que l’adveniment del  Papa Francesc ha estat un dels esdeveniments més comentats dels darrers mesos en els mitjans d’informació a nivell mundial.

No sé si ha estat causalitat, o aprofitant aquest canvi, l’Església catòlica espanyola, més concretament el President de la Conferència Episcopal ,   Cardenal Rouco Varela, ha tornat a la carga amb les pressions sobre el govern polític de l’estat per aconseguir sotmetre les lleis polítiques i civils al dogma i la doctrina que imparteix la pròpia església.  El que pretenen els bisbes, segons les paraules del seu portaveu,  és que es revise la legislació vigent a Espanya per tal de fer il·legal  l’avortament i el matrimoni entre parelles del mateix sexe.

I ahi és on crec, modestament, que l’Esglesia  com a institució, no deuria d’entrar mai.  Som molts els que ens en recordem perfectament del catecisme que ens van fer aprendre de menuts, i de les lectures del Nou Testament que han format i conformat una gran part del paisatge moral i ètic de la nostra vida posterior.  Davant fets com els actuals és quan prenen sentit  les paraules de Jesús en plena Setmana de Passió:  “El meu regne no és d’aquest món”, va dir clarament sense deixar lloc a dubtes als que li demanaven  si era rei dels jueus. I als qui li van preguntar si devien pagar o no els impostos a Roma, va contestar:  “Doneu al César és que és del César i a Déu allò que siga de Déu”.  Marcava clarament la línia d’intervenció política que permetia, sobre els  afers humans ,a la seua Església, la que acabava de fundar.  Ho va dir el Jefe, segons ens han explicat sempre a nosaltres. Hi ha algun dubte?. Haurien de repassar els bisbes la doctrina que ens feien aprendre a nosaltres?

Intentant interferir de manera absoluta i dogmàtica, sense validació democràtica ni racional, en les lleis d’un pais,  la cúpula de l’Esglesia espanyola es posa al mateix nivell que la classe dirigent de Corea del Nord  o de les famílies governants dels Emirats del Golf.

En les societats democràtiques, totes les confessions  ja tenen el seu camp d’acció i d’intervenció perfectament delimitat i acceptat: els creients de cada religió compten amb la paraula i les indicacions dels seus pastors espirituals  per saber allò que els convé i el que no. Pretendre anar més enllà, condicionant per real decret  la vida i la mort dels qui no creuen en ells, és ressuscitar la imatge més intransigent d’una classe eclesiàstica que ha aconseguit buidar les esglésies i crear fòbia cap a tot allò que parla d’espiritualitat.

En moments com els actuals, quan la crisi econòmica s’ha convertit en crisi existencial i de subsistència, hom espera que l’Església, totes les esglésies, es poden al davant de les reivindicacions dels qui pateixen, dels qui ho han perdut tot i solament els queda l’esperança de la solidaritat dels demés. De Càritas, per exemple. O de Mans Unides, per exemple també. Eixa és l’Església que ha de recuperar la Paraula del Mestre, i intentar fer-se creïble cada vegada per a més gent,  fins a aconseguir que no haja d’imposar la paraula de Déu com si fos un edicte del César.

ELS PARTITS POLÍTICS

La creixent desafecció que s’observa en el país cap a la política, esta provocant tota mena de comentaris entre els analistes, tertulians i opinadors de qualsevol ideologia, sobre tot aquells  que pensaven que el respecte a la idea de democràcia podria tapar tot l’ increïble pastis que s’amaga darrera els partits polítics.  Fins a tal punt ha estat així  que encara hi ha qui identifica la política de partits amb la democràcia, utilitzant adjectius descalificadors contra els qui la qüestionen,  posant al mateix sac els moviments d’indignació ciutadana i allò que ells qualifiquen com onada ultraconservadora,  eurofeixismes  o antipolítica.

Però no.  No ens enganyem  ni  ens deixem enganyar.  Som molts, cada vegada més els qui pensem que no ens hem d’amagar de res ni avergonyir de dissentir, i que darrera els moviments d’indignació ciutadana esta l’autèntica democràcia,  aquella que la maquinaria dels partits s’havia encarregat de domesticar i apropiar-se-la,  per a fer dels partits  ( el seu staff dirigent)  els protagonistes únics de la democràcia, per damunt de persones i ideologies.

Estos dies hem tingut alguns exemples de la monstruositat que han comés  els partits amb l’autentica democràcia. El cas Bárcenas esta destapant una part de la trama que el PP havia utilitzat per alimentar la insaciable maquinària interna del partit, en mans de personatges gens demòcrates (com es va demostrant cada dia que passa)  i que, des de l’ombra, manegaven els fils de l’opinió publicada.  I pel que s’ha vist en altres casos, és la pràctica comuna de tots els grups  politics amb capacitat de governar.  Cap organització que tinga o haja tingut poder,  està lliure de la corruptela que suposa controlar  els llocs precisos per aconseguir pasta fresca per a funcionar. L’opacitat  de les operacions per recaptar i les martingales per a amagar-los   són una mostra clara de les intencions de l’aparell dels partits:  actuar com la “Cosa Nostra” quan cobrava  per protegir: “Si pagues tindràs la part del pastis que pretens. Si no pagues et menjaràs els mocs i hauràs de deixar pas als disposats a pagar”.

En això han convertit la DEMOCRÀCIA  aquells que utilitzen aquesta paraula per a desqualificar qualsevol  intent d’interpretació alternativa que els desmuntés  la paradeta.

 I per a mes escarni, apliquen invariablement la política de “vot captiu” que imposa la direcció del partit a les llistes tancades.  L’obligació de votar allò que decideix la cúpula mostra clarament la utilitat de la seva manera d’entendre la política: si el vot de 350 diputats nacionals i quasi un miler d’autonòmics  el  decideixen entre mitja dotzena de persones,  tots els demés sobren.  Aquest opinió , cada vegada més majoritària entre els ciutadans, es considera antidemocràtica entre els qui viuen de la política. Clar, que han de dir si viuen d’això?.  En canvi no consideren antidemocràtic  acceptar cobrar el sou d’un alt executiu a canvi de callar i alçar la ma quan se’ls ordena. Segurament això és una exageració, però en el fons tot acaba ahi.

La conseqüència d’aquesta manera de fer política esta provocant el desprestigi dels actors d’ella. A Italia la segona força està encapçalada per un showman que vol reventar el  parlament des de dintre. A casa nostra,  Benicarló concretament,  conec  gent que s’ha donat de baixa de les organitzacions polítiques locals, i cada dia en seran  mes. Els partits polítics s’han convertit en una càrrega per a la democràcia.

O trobem una manera més honrada de representar la voluntat de govern de la gent, o acabarem per omplir els parlaments de pallassos, vividors i estrafolaris. Bueno,  més o menys com ara però amb una altra estètica.

En democràcia, pot ser els partits polítics siguen la solució més fàcil.  Però que ens deixen triar aquells que ens hagen de representar. Llistes obertes o vot directe. No se si ha altra solució

Joan R Ferré  Querol

DISUÉLVANSE  (Breve cabreo de media tarde)

DISOLVER:  Separar, desunir lo que estaba unido de cualquier modo. Disolver el matrimonio, las Cortes. U. t. c. prnl. Disolverse una sociedad.

(2ª acepción del Diccionario de la RAE, en su vigésima edición)

Añado yo,  como sociedad a disolver,  los partidos políticos por ejemplo, puesto que de ello quiero tratar hoy.

Seguro que han adivinado ya el sentido de mi reflexión. No podemos más, señores POLÍTICOS. Estamos hasta el cogollito de contemplar el lamentable espectáculo que cada día nos ofrecen con su comedia de pacotilla.

El presidente Rajoy no sabe nada de malversación ni de desvío de fondos. Cómo antes tampoco lo supieron ni Felipe González, ni José Maria Aznar, ni  el presidente Zapatero. Ni siquiera se enteraron nuestros más cercanos Zaplana, Olivas y Camps. A los sufridos contribuyentes, al final, nos da igual si sabían o no sabían lo que pasaba en su casa. Si lo sabían y lo permitieron son tan ladrones como el que mete la mano, y si no se daban cuenta, con la que les caía, son más lelos que “el tonto los palotes”.

En cualquier caso, es un peligro permitirles manejar la cantidad ingente de recursos económicos que la legalidad fiscal pone en sus manos.

Los partidos políticos, asociaciones de representación social que generaciones de ciudadanos del mundo occidental suspiraban por formar, han acabado por representar una máquina de poder que tritura las más nobles voluntades de participación social.  En España sobre todo, dónde los chanchullos que han sabido armar para dotarse de recursos económicos,  les han desprestigiado de tal manera delante de la ciudadanía que ya no representan ninguno de los valores  con los que nacieron.

Disuelvan los partidos políticos y disuélvanse ustedes, hágannos el favor, y dedíquense sus miembros a cualquier oficio honrado que les permita mirar a los ojos a sus conciudadanos sin haber de justificarse. ¿Tanta satisfacción  les aportan sus cargos que les compensa todo el desprecio que les mostramos aquellos a quienes dicen servir?

No nos sirvan más, creánme. Sírvanse ustedes mismos, si no les basta aún,  y déjennos en paz.

Los políticos honrados, aquellos que realmente se creyeron que esto iba de trabajar por la comunidad, que sin duda los hay, váyanse a sus casas en paz y regresen con otro proyecto transparente, que no les haga parecer lo que no son.  Necesitamos de buenos gobernantes que aúnen las aspiraciones de la comunidad.

Los otros políticos, los que se han dedicado a lo que gente suponemos pero no nos dejan saber ni nos quieren explicar, los chorizos, ladrones, aprovechados, mafiosos, pandilleros, todos esos que se conocen como “políticos al servicio del aparato del partido” para su perpetuación en el poder, que no son nadie sin el grupo que les encumbró y que medraron a la sombra de personajillos más listos que inteligentes, tengan vergüenza torera y devuelvan lo que se llevaron. Sus paisanos necesitan todo lo que sustrajeron. Sus paisanos somos todos, gente hipotecada, en el paro, sin seguro de enfermedad, comerciantes sin clientes, ciudadanos con menos escuelas y hospitales, sin ayuda a la dependencia ni becas de comedor, sin posibilidad de trabajar ni futuro por imaginar.

¿Se imaginan lo bien que viviríamos en este país si nunca les hubiéramos conocido a ustedes?

DEL SISTEMA  HORITZONTAL  A  LA  REFORMA  WERTICAL   (i 2)

Parlava  a la primera part de l'article sobre els problemes que, històricament des de la implantació de la democracia, ha presentat el nostres sistema educatiu. Aconseguida ja l’escolarització universal, cal proposar una educació multiobjectiu basada sobre les noves tecnologies i oberta a un món en constant canvi. La reforma educativa ha de començar, necessariament, en les facultats on es formen els nous mestres i professors, ja que són ells els qui han de marcar la línia educativa del futur.

Els docents del nou sistema hauran  de parlar idiomes,  quants més millor, començant pels més propers d’una manera pràctica i útil, ser sensibles i receptius amb la diversitat social i aprendre a utilitzar les ferramentes que ofereixen les tecnologies de la comunicació, per crear/completar els materials de treball d’aprenentatge.

 L’escola infantil i els primers anys de primària hauran de potenciar l’aprenentatge dels idiomes de comunicació (verbals i tecnològics) com una eina bàsica per a la formació global de la persona. Llegir, escriure, sociabilitzar-se, comptar i resoldre problemes propers són les competències bàsiques a les que es poden dedicar els primers anys d’escolarització, sense altre objectiu que aprendre a estar al món, comprenent les situacions i solucionant-les des d’una perspectiva humana i creativa.

 La formació de categories conceptuals, que avui dia s’imposa des de primer curs de primària, no tenen cap sentit quan s’han de repetir mil vegades per acabar aprenent-les de manera mecànica. A l’escola dels menuts hi ha massa coses interessants per aprendre vivint-les com per a perdre el temps fent-los repetir incongruències.

Al final de primària i en els ensenyaments secundaris, els nous mestres hauran d’anar oblidant el llibre de text i el manual de referència, després de centenars d’anys de dictadura intel·lectual, i obrir-se a la confecció puntual de quaderns de treball, en format  físic i/o virtual, seleccionant i utilitzant el  saber compartit a la xarxa per elaborar wikis temàtiques i continguts multimèdia que permetran incorporar vídeos, articles d’autors reconeguts, conferències a distància i multilateralització de les intervencions, tant entre docents i alumnes com entre els propis alumnes, experts ja en l’ús dels nous mitjans.

En aquest sentit, el grup-classe perdrà sentit, i un mateix alumne podrà pertànyer a diversos grups al mateix temps, amb diversos tutors, organitzats segons els seu nivell d’aprenentatge, edat cronològica, interessos específics, necessitats educatives i/o previsions de futur.

Els llibres de consulta deixaran pas als e-books i l’horari escolar, de mitja jornada, permetrà diferenciar entre sessions presencials  i treball virtual des de casa o espais externs al centre. (biblioteca multimèdia, llocs de pràctiques pre-professionals, etc.)

El mestre i el grup de referència, únics o múltiples, seguiran sent importants pel factor  favorable que aporta l’aprenentatge en grup i supervisat, que hem de preservar front a una tecnologia en excés individualitzadora.

Tot això diu la Llei WERT?. Doncs no, no ho diu, al menys en allò que marca una tendència de futur més arriscada. De fet, no passa de ser una llei com les darreres però, això si, potenciant el control estatal dels continguts i dels resultats acadèmics,  i imposant un sistema WERTICAL de resolució de les diferències entre territoris.

La propera dècada, malauradament, ens adonarem que hem tornat a perdre deu anys en educació.

DEL SISTEMA  HORITZONTAL  A  LA  REFORMA  WERTICAL (1)

                                                           JOAN R. FERRÉ  QUEROL

La educació espanyola està en qüestió. No de ara, no, fa molts anys que vam emprendre un camí de reformes i contrarreformes,  de plans i contraplans, de projectes i contraprojectes, que ens han portat a la situació actual: un sistema horitzontal, pla, desgavellat de cap a peus, mancat d`horitzó i amb la única finalitat de portar gent a les portes de la Universitat, institució que ha acabat pagant , amb la seva ineficàcia, les conseqüències de l’amuntegament i la fragilitat dels aprenentatges .

Els grans causants del fracàs, per a mi, han estat entre d’altres:

Acabar amb la via de Formació Professional que durant molts anys va preparar gent per a un nivell professional mitjà que tant es nota a faltar avui dia. Un excés de formació sense garanties professionals o el fracàs escolar, són els dos grans pols entre els que naveguen molts dels nostres estudiants.

Entendre la igualtat d’oportunitats educatives com la igualtat d’objectius. D’aquesta manera, els continguts escolars s’han hagut de baixar per posar-los a l’abast de la major part dels alumnes, desapareixent la cultura de l’esforç i del gust pels reptes personals. Per als alumnes amb bones condicions ha estat tot massa fàcil i per als desmotivats no els ha ofert cap incentiu.

Considerar l’escola com un espai d’integració per als alumnes nouvinguts. Això és realitzable  per als cursos inicials d’infantil i primària. Però resulta impracticable amb alumnes a partir dels 10 anys si no va acompanyat d’una via accelerada d’aprenentatge dels idiomes vehiculars i, sobre tot, d’una adequada priorització dels objectius a treballar per a cada edat, centrant-se en aquells que resultaren bàsics per a cursos posteriors i obviant els que no aporten matèria substancial.

Vore el pas d’infantil a primària com dues etapes excloents, perdent de colp i volta, els alumnes que ixen d’infantil, tota la espontaneïtat, creativitat i coherència de l’espai escolar, al substituir-lo pels continguts aspres i desgavellats que repeteixen any rere any durant tota l’etapa de primària. “Calladito estas más guapo” és la consigna de l’escola primària a partir dels 6 anys. I després demanem als alumnes que sàpiguen expressar-se oralment i de manera creativa.

I ara arriba el Sistema WERTical del nou ministre d’educació, que rememorant l’esperit dels antics sindicats franquistes, intenta crear un sistema al marge de la opinió dels professionals, aplicant un “ordeno y mando” polititzat, ideologitzat i carregat de prejudicis respecte al paper dels docents i els resultats que vol obtindre, obviant, en canvi, el rumb que marquen els nous temps. Però això són figues d’un altre paner, i tema de la segona part d’aquest article.

EL VALOR DE SER DIFERENT

UNA MOSTRA DE DEMOCRÀCIA ESPONTÀNIA