TV3

Malhauradament, la llibertat d'expressió i d'informació torna a estar en perill. I ara ens toca molt de prop. Això te a vore  amb el conflicte que s’ha desfermat aquestos dies al País Valencià, (si, perquè a la Comunidad Valenciana semblen no assabentar-se’n) quan des del govern del president Camps s’ha obligat a tancar els repetidors de televisió de TV3 que una associació valenciana (Acció Cultural del País Valencià) mantenia oberts amb els seus fons. És a dir, allò més preocupant d’aquest afer és que la mesura no va contra els catalans i TV3, tot i que això ja ho sería de preocupant. El que més carrisqueja és que l’acció repressora va dirigida contra un grapat de valencians i valencianes. És a dir,  el nostre propi govern autonòmic  conculca la voluntat d’una part del poble valencià que, amb els seus diners es paga un senyal televisiu que compleix totes les normes administratives, i que és visible a qualsevol altre lloc de l’estat espanyol  i  de l’estranger.  Segons sembla, la base legal per al tancament  és una llei autonòmica valenciana, revisada a corre-cuita per aquesta  finalitat:

 la Llei 1/2006 de la Generalitat, del Sector Audiovisual, modificada per la Llei 16/2010 de 27 de desembre de Mesures Fiscals, de Gestió Administrativa i Financera i d’Organització de la Generalitat. No sé què diu la llei, però sembla que pot usar qualsevol favada per apagar mitjans legals d’informació i opinió, per la qual cosa ja fa pudor de sofre.

Aquests dies de revolta social als països islàmics del Nord d’Àfrica, les dictadures militars  desconnecten Internet i apaguen antenes parabòliques pel be del seu poble i per a evitar, segons diuen, “intromissions estrangeres”. Segurament que la llei també els assisteix, i si no se la inventen.

En un altre ordre de coses, recordant el trenta aniversari del 23-F, no hem d’oblidar la primera acció que varen fer  els colpistes després de rebentar a trets el sostre de l’Hemicicle : apagar les càmeres de televisió i els micròfons que transmetien la votació d’investidura del president Calvo Sotelo des del Congrés de Diputats.  

Amb totes les diferències socials i temporals, tenen alguna cosa en comú aquests atemptats contra la llibertat d’expressió i d’informació?

Qui vol limitar la informació plural i diversa a la que tenen dret els ciutadans?

Quins interessos defensen els polítics que fan lleis que limiten i dificulten la lliure circulació d’idees?

Són preguntes incòmodes i pot ser hi haurà qui les trobarà exagerades, però algú les havia de fer