NEU A TABASCÀN

ELECCIONES EN SIMPLELAND

EN EL PAIS DE LOS SIMPLES,  EL TONTO ES REY

Érase una vez un país donde vivían los seres más simples que imaginarse uno pueda. Era tal su simpleza que reducían su esfuerzo a la simple supervivencia, de forma que eliminaban por innecesario todo lo que les podía suponer cualquier complejidad:

            Hablaban con iniciales y palabras abreviadas

            Comían siempre el mismo menú

            Consumían los mismos productos y vestían de la misma manera

            Pensaban igual y maldecían con los mismos  improperios

Hasta tal punto se implantó la simpleza como estilo de vida que desconfiaban de cualquiera que presentara la menor alegación al modelo común, adocenado y repetitivo  con que  les habían instruido desde pequeños la previsible escuela pública del país.

La vida trascurría plácida y somnolienta en SIMPLELAND, que así se llamaba aquella tranquila región de la tierra. Nadie podría decir de donde les venia el nombre, puesto que no existía la memoria colectiva y las tradiciones más antiguas se remontaban a las fiestas de graduación que celebraban con cualquier motivo: acabar la escuela primaria, la secundaria, la universidad (donde nunca suspendía nadie, puesto que las universidades se utilizaban como entidades deportivas y Centro de Fomento del Roce entre adolescentes, sin otra cosa mejor que hacer).

Durante generaciones el esquema funcionó, puesto que la simplicidad de ideas facilita la labor reproductiva y la felicidad asociada a la despreocupación prolonga el sentimiento de bienestar.

Con todo, lo que más llamaba la atención en aquella Tierra de Promisión para los mansos era el sistema de elección de sus gobernantes. Por la forma nadie les hubiera podido tachar de antidemocráticos, puesto que la parafernalia populista era única.

Proclamados los candidatos entre los más dotados por la Madre de todas las Simplezas, los simples mayores de edad podían designar al que preferían por rey. El sistema de elección era muy complejo, como corresponde a algo que hubieran pensado entre los más tontos del país, pero les daba igual no entenderlo porque no lo hubieran comprendido en cualquier caso.

Semanas antes de las elecciones, los candidatos a Tonto Supremo presentaban sus programas, pergeñados con cuatro frases simples, como no podía ser de otro modo. “Si nene malo, pampam al culo”, espetaba el candidato desde el atril. La asamblea de “simples de a pie” rompía en una estruendosa ovación y agitación de banderas, que remataba el candidato con un ofensivo “pipi, caca, culo” dedicado a la oposición en pleno.

Entre bobaliconas reafirmaciones transcurría la campaña. El día de las elecciones hubiera sido absurdo intentar poner orden, así que cada cual decidía como votar: una papeleta o más, en persona, en blanco, en negro, en color, en tecnicolor, en nulo, por correo, por correo certificado, por correo a caballo, por voto delegado, por voto cautivo, por “voto a bríos”,... Total, como luego no había humano que pudiera saber que significaba aquel barullo de papeles, cruces y círculos, notas al pie, mensajes en clave ni caracoles en vinagre, se hacia una gran hoguera en cada colegio electoral con todas las papeletas  y se pasaba la pelota al Consejo Supremo De Lo Simple para que decidiera por Desacuerdo Simplificado quien debía gobernar en SIMPLELAND. Así de simple, y de práctico, no nos engañemos.

Ah, y cuentan las crónicas que en Simpleland se vive de lujo. Por eso no es de extrañar que intenten exportar su sistema político a todo el mundo conocido.

Es lo que tiene ser simple, su generosidad los mata.

TV3

Malhauradament, la llibertat d'expressió i d'informació torna a estar en perill. I ara ens toca molt de prop. Això te a vore  amb el conflicte que s’ha desfermat aquestos dies al País Valencià, (si, perquè a la Comunidad Valenciana semblen no assabentar-se’n) quan des del govern del president Camps s’ha obligat a tancar els repetidors de televisió de TV3 que una associació valenciana (Acció Cultural del País Valencià) mantenia oberts amb els seus fons. És a dir, allò més preocupant d’aquest afer és que la mesura no va contra els catalans i TV3, tot i que això ja ho sería de preocupant. El que més carrisqueja és que l’acció repressora va dirigida contra un grapat de valencians i valencianes. És a dir,  el nostre propi govern autonòmic  conculca la voluntat d’una part del poble valencià que, amb els seus diners es paga un senyal televisiu que compleix totes les normes administratives, i que és visible a qualsevol altre lloc de l’estat espanyol  i  de l’estranger.  Segons sembla, la base legal per al tancament  és una llei autonòmica valenciana, revisada a corre-cuita per aquesta  finalitat:

 la Llei 1/2006 de la Generalitat, del Sector Audiovisual, modificada per la Llei 16/2010 de 27 de desembre de Mesures Fiscals, de Gestió Administrativa i Financera i d’Organització de la Generalitat. No sé què diu la llei, però sembla que pot usar qualsevol favada per apagar mitjans legals d’informació i opinió, per la qual cosa ja fa pudor de sofre.

Aquests dies de revolta social als països islàmics del Nord d’Àfrica, les dictadures militars  desconnecten Internet i apaguen antenes parabòliques pel be del seu poble i per a evitar, segons diuen, “intromissions estrangeres”. Segurament que la llei també els assisteix, i si no se la inventen.

En un altre ordre de coses, recordant el trenta aniversari del 23-F, no hem d’oblidar la primera acció que varen fer  els colpistes després de rebentar a trets el sostre de l’Hemicicle : apagar les càmeres de televisió i els micròfons que transmetien la votació d’investidura del president Calvo Sotelo des del Congrés de Diputats.  

Amb totes les diferències socials i temporals, tenen alguna cosa en comú aquests atemptats contra la llibertat d’expressió i d’informació?

Qui vol limitar la informació plural i diversa a la que tenen dret els ciutadans?

Quins interessos defensen els polítics que fan lleis que limiten i dificulten la lliure circulació d’idees?

Són preguntes incòmodes i pot ser hi haurà qui les trobarà exagerades, però algú les havia de fer

L'EMIGRACIÓ VISTA PER XIQUETS

Magnífic treball audiovisual de la Universitat Pompeu fabra, sobre el món de xiquets estrangers vinguts a viure a Barcelona: MIGRÒPOLIS        

FOTO ESCOLAR DE 1967

 A vore si m'ajudeu a posar nom a tots els personatges d'aquesta foto, del Col·legi La Salle de Benicarló,  de 1967, aproximadament.  Jo  n'he reconegut uns quants:

2.-  Christian Fabregat              10.-  Machordom                                
3.-  Martínez                             12.- Joan Ferré Querol (Servidor)
5.-  Emilio Cerdà (?)                 13.- Pablito Calvet Burriel
6.-  Meseguer                           16.- Juan Ramón Forés
7.-  Lluís Ibàñez Melià               17.- Juan Bautista Caldés
8.- Juan Aparicio Usón              18.-  Juan Lores (?)
                                                  20.- Remolina  (Evaristo?)

DEMOCRÀCIA I INSUBMISSIÓ

Arrel de la llei antitabac, estant deixant-se vore a Espanya determinats moviments populars d’insubmissió, principalment dels hostalers i propietaris de cafeteries que es senten agredits per una llei que, segons argumenten, va encontra dels seus negocis al fomentar que els fumadors es queden més a casa. Cal dir que la cosa be de lluny, quan el mateix govern socialista, promotor de la llei el 2006, va permetre una maniobra estranya que aplaçava l’aplicació de la mesura, tal com ja s’havia fet a tot Europa.

En aquells moments, i aplicant el joc d’erosió de la imatge del govern central, les comunitats autònomes governades pel PP van promoure una mena de “Paradís  del tabac” en voler fer-ne una lectura parcial de la llei i aplicar allò del “No els feu massa cas”,  convertint-se, de fet, en els  primers insubmisos.

Ara hostalers  valencians, andalusos, madrilenys i de tot arreu intenten portar la revolta civil allí on més els interessa, però no serà fàcil. Ací no estem a Egipte ni a Tunísia, ni les nostres necessitats  socials són les del món àrab. En democràcia els conflictes es resolen acatant les lleis, mai sabotejant-les (al menys en teoria). 

Això és com si nosaltres, veïns de Benicarló, decidirem un dia que  no hem de pagar cap dels impostos municipals (circulació, aparcament, recollida de brossa) o pensarem que els serveis que ens cobren estan mal cobrats (aigua, deixalles, depuració d’aigües fecals(?). Els veïns de la Partida Solades, per exemple,  hem estant més de vint anys (20) pagant impostos per uns serveis municipals que ens han posat fa dos (2) anys . Els carrers eren de terra-pols-fang (segons  el clima) i no disposàvem d’aigua potable, ni clavegueram, ni voreres, ni enllumenat públic al carrer, ni el “cristo que lo fundó”, i hem pagat “religiosament” totes les taxes un any darrera l’altre. Ens haguessem pogut negar a pagar? Segurament que sí. Ens hagués arribat alguna mena de sanció oficial?. Segurament que també, i sense defensa possible

Ull viu, doncs, amb el tema de riure les gràcies a algú que es manifeste obertament  contra el compliment de les lleis, perquè per la mateixa regla de tres poden eixir veus que qüestionen altres lleis i pagaments. Des de Benicarló, sense anar més lluny, ens podríem plantejar perquè hem de col·laborar nosaltres al manteniment de TOTS els trens de rodalies de la Generalitat, quan ací en passen dos al dia. I perquè hem de col·laborar a construir autovies que creuen el nostre país de sud a nord,  (FINS A CABANES, SENYORS) si nosaltres hem de circular sempre per autopista de peatge, perquè no en tenim  d’altra.

En democràcia la insubmissió és molt perillosa, no se sap qui hi ha a l’altra banda de la línia, ni quins interessos defensa.

DRETS D'AUTOR

El tema dels impostos sobre el material audiovisual ens enfronta continuament amb el dilema de si es déu cobrar per la reproducció del material d'art que s'ha produit, una vegada arriba al mercat. És a dir, existeix legitimitat per a cobrar drets d'autor tota la vida per un producte que ens van vendre fa vint anys, per exemple?.
Avui dia, amb la democratització cultural que ha aportat Internet i les fenomenals ferramentes informàtiques de producció-publicació en xarxa es posa en qüestió que els autors, i molt més encara les Societats Gestores dels Drets (SGAE), puguen estar vivint anys i anys de les obres produides, i molt pitjor encara que utilitzen aquest suposat dret per a promoure lleis que ens imposen un impost arbitrari a tots els ciutadans,
Ací publico un exemple d'art audiovisual actual en xarxa, lliure d'impostos i a l'abast de tothom, que circula per Internet com una mostra del que pot fer la creació compartida i el domini de la tecnologia més puntera.
Es pot vore amb HD. Una passada.

EYE OF THE STORM  |  Lovett from Lovett on Vimeo.