VIATJAR

La  Setmana Santa són els deu dies de l’any que més gent es mou des de la seua residència habitual. I el moviment es nota tant a la costa com a la muntanya. L’éxode ha estat sempre de la ciutat cap al camp, però aquestos darrers anys hi ha la moda també de visitar les ciutats la gent que normalment vivim en pobles.

 A l’estiu, tot i ser el període de vacances per excel·lència, es nota menys el moviment de gent i vehicles per què es reparteix entre 9 setmanes que duren juliol i agost. A més a més en primavera no hi ha tanta tirada a la platja  i els destins són més plurals i diversos: cases rurals, hotels de platja i muntanya, balnearis, càmpings, destins llunyans a l’estranger, etc. En el pitjor dels casos, i quan l’economia no ajuda com ara és el cas, la visita a parents d’altres localitats soluciona el problema de la logística i habitatge.

Qualsevol cosa menys quedar-nos entre les quatre parets habituals. La crisi apreta, és innegable, i tots coneixem casos de dificultats extremes que fereixen la sensibilitat més endurida. Però la cultura actual permet lligar les dificultats econòmiques per arribar a final de mes amb la necessitat quasi ineludible de viatjar.

 I ahí és on ens espera Hisenda, que com ja sabem , “somos todos”. El preu de la benzina i el gasoil sol pujar sempre dies abans dels grans moviments migratoris: “Ustedes salgan, pero antes pasen por caja, por favor” ens diuen amablement des del Ministeri d’Industria.  Són faves contades:  vint milions de cotxes movent-se per la carretera durant aquestos dies, només que cada cotxe pague 10  euros més per desplaçament,  dos-cents milions d’euros extra de recaptació, com qui no vol la cosa.

 Al final haurem de convenir que la crisi és un problema d’imaginació,  no tant per que no existieixca realment, si no perquè, amb quatre mesures imaginatives per  fer passar  tothom per caixa, es recaptarien els milions d’euros que ara ens costen un “pico” als mercats financers.

Viatgem, senyors, tothom a la carretera.  Farem cultura, coneixerem gent i paisatges,  i ajudarem a la lluita contra la crisi

PENSAMENT DEL DIA

Llegit fa poc:  "la tristor és menys dolorosa que la incertesa".  


Així ho interpreto jo: 
Pot ser , però  mentre la tristor ens abat, la incertesa deixa alguna porta oberta a l'esperança, que com diu el refrany, és la darrera cosa que es perd.  De fet, la vida consisteix en anar eliminant incerteses i convertint-les en seguretat.  Però la seguretat ens acaba matant, no hi ha res tan segur com la mort. 


CONCLUSIÓ: "la  incertesa és vida"  . 


Tal vegada superar el dolor consisteixca  en aprendre a viure en un mon inestable i incert. 

ZIPI I ZAPE S'HAN FET GRANS

ZIPI  I ZAPE  S'HAN FET GRANS                                 

Aquest podria ser el títol d'una d'aquestes divertides pel·lícules que mostrem com els ídols de la infantesa creixen , igual que la generació que tan be s'ho va passar amb ells, i que assisteixen a les tribulacions de la vida adulta com si el temps no hagués passat per a ells.

Els personatges del genial Escobar visqueren les seues millors aventures a la revista Pulgarcito des de finals dels anys 50 fins a la mort de l'autor al 1994. La pinta de dos bessons entremaliats havia de fer fortuna a la força, donat que representava el dimoniet que de xiquets tots hem portat dintre i que la cultura i l'educació s'encarregaven de reprimir. Aleshores, ens semblava divertit allò que no ens podíem permetre a nosaltres mateixos, « per imposició legal » que dirien polítics de grup reivindicatiu i minoritari.

Quaranta anys després, doncs, aquesta parella de simpàtics  “gamberros” ja no són el que eren, tot i que sempre queda allà on hi ha hagut. L'acurada educació rebuda en llargs anys de col·legi de pagament i universitat privada a penes ha suposat una fina capa de sofisticació allí on s’endevina la fortor de l'instint bàsic que segueix demanant guerra i benzina per mantenir encesa la flama de la provocació permanent.

En aquestes darreres quatre dècades, Zipi i Zape han tingut temps per a tot i han acabat on van a parar molts elements com ells: s'han dedicat a la política professional. Han estat al govern i a l'oposició, han guanyat, administrat i dilapidat milers de milions que nosaltres mateixos vàrem posar a les seves mans, pensant equivocadament que la vivor és sinònim d'intel·ligència i que la verborrea suposa saber del què es parla. A la fi, qui és gat sempre maula i sota la seda Armani acaba eixint la mona “Chita”, perquè ja és sabut que “a la chita callando” és com és fan els bons negocis.

Els espavil·lats bessons han sabut aprofitar el vent mentre els ha estat favorable. I quan ha rolat fins situar-los a barlovent han sabut  encapçalar el moviment de resistència, agafant la pancarta amb més força que ningú per honorar públicament, sense complexos, el mestre que els ha format: un líder de carrer, busca bregues i malcarat que acostuma a dissoldre els problemes en lloc de resoldre'ls i a practicar la flexió en lloc de la reflexió.

Mentre, el pobre pare Don Pantunflo, amb el  seu posat rigorós i tranquil, no sap com fer-ho per a conduir les cabres al ramat. Fins i tot ell s'està encomanant el tarannà mal educat dels seus fills. "Pantunflo que te pierdes", li diu la seva muller Jaimita, tement que se'n vagen a la merla els esforços per controlar la família. Però els bessons no escolten. La parella de bròfecs, amb els anys de carrera feta,  han aprés a aprofitar qualsevol moguda per portar l'aigua al seu molí i si ve be, deixar-se salvar per aquells als qui han submergit al riu tumultuós on els agrada pescar .

Zipi i Zape en hi ha molts, com haureu deduït, però no tot el món val per a ser-ho. El mèrit del genial Escobar ha estat saber retratar els personatges abans d'ocupar el seu lloc al món polític que ara vivim. 

AVUI, COM DEMÀ, COM SEMPRE...

NO A LA GUERRA 

...I tantes vegades com calga. Ara és moment de dir-ho. De fet, els qui van beneir la intervenció Aznariana a la guerra d’Irak estan amatents,  davant la intervenció Zapateriana a la guerra de Líbia, a la reacció dels qui ens vam oposar públicament fa vuit anys.

La meva posició actual és tan clara com aleshores:  NO A LA GUERRA.

No te cap sentit embarcar-nos propagandistament  en una aventura de la que no en sabem res: ni com ha començat, ni perquè es manté, ni el que es pitjor, com acabarà.  

Cal analitzar el context en el que s’ha produït  aquesta estranya aposta bèl·lica. Les revoltes del Nord d’Africà semblen un moviment popular, espontani, genuí i pro-democràtic. Tant de bo que ho foren. No dubto del valor i de la bona voluntat de molts dels qui s’han jugat la vida al carrer reclamant llibertat per tota l’Àfrica musulmana. Una altra cosa són les condicions socials en que es produeixen les demandes i les possibilitats de passar per damunt de les tradicions tribals, religioses i històriques de països amb una realitat completament diferent al que anomenem “món occidental” i la seva democràcia.

La Guerra de Líbia s’ha produït perquè Gadafi ha pogut refer-se quan la pressió popular l’havia portat a la vora del precipici. Perquè no es va actuar diplomàticament quan només calia que el primer món reconegués el moviment popular que triomfava al 80% del país?.  

S’havia d’esperar a que el dictador descarregués l’ instint assassí sobre el seu poble per actuar des d’Occident? 

És a dir, s’havien d’esperar les condicions per a poder fer una guerra convencional?

No sabem quins són els interessos que aconsellaven ajornar la reacció internacional, però a mi se me n’acudeixen uns quants:

1.- Esclafar un país per imposar el control sobre el gas i el petroli,  guanyen els rebels o el dictador . Si es  pacta amb Gadafi per a que mantinga el poder (no ho descarto), serà amb les condicions que imposen els governs occidentals que li perdonen la vida.  Si triomfa la revolució, les condicions se imposaran al govern rebel per haver-los salvat la pell.

2.-Provocar “l’efecte Saddam” sobre l’opinió pública europea. Un Gadafi desafiant i superb reprodueix a la perfecció l’esquema del Saddam prebèl·lic de fa vuit anys.  Després ja sabem com va anar la cosa.

3.-Posar morts civils sobre la taula i barbaritats dictatorials afavoreixen una intervenció militar que políticament reforça el lideratge europeu de França.

Tot són suposicions, però no cap de neta que pose el valor de la llibertat i la democràcia per damunt d’interessos econòmics i geopolítics.

Mentrestant, què fa Espanya allà? Nosaltres de què anem allí?. Una vegada més, la prepotència d’un president espanyol, els complexes d’inferioritat que desferma la por a no eixir a la foto (de les Açores o de París, tant si val) fa que acudim testimonialment a una guerra per a fer el paper de matonet: no se’ns necessita d’una altra manera, no cal que peguem ningú, només cal que fem colla darrera el “Primo de Zumosol” que és qui posarà les coses al seu lloc i s’emportarà la recompensa per la feina feta

“És que ara hi ha un mandat de l’ONU que ho justifica”, argumenten alguns. El mandat de l’ONU no canvia res per a mi. L’ONU, com a organisme internacional, fa molts anys que diu el que vol que diguen els que li diuen el que ha de dir. En resum: aporta la mateixa legitimitat que si s’ajunten els quatre “caps de colla” mundials i decideixen on hem de posar, la resta de països,  el dit per signar .

Lamentable, absolutament.

PENSABA YO AL AMANECER ...

... Que ver salir el sol cada mañana es lo rutinario, lo recurrente, lo habitual.
Lo realmente extraordinario, lo sorprendente para cada uno de nosotros es que sea el mismo sol el que ilumine UN NUEVO dia.
Nuevo de escaparate, aún sin vivir, con el futuro abierto y cada instante por suceder.
Un lujo, vaya.

NEU A TABASCÀN

ELECCIONES EN SIMPLELAND

EN EL PAIS DE LOS SIMPLES,  EL TONTO ES REY

Érase una vez un país donde vivían los seres más simples que imaginarse uno pueda. Era tal su simpleza que reducían su esfuerzo a la simple supervivencia, de forma que eliminaban por innecesario todo lo que les podía suponer cualquier complejidad:

            Hablaban con iniciales y palabras abreviadas

            Comían siempre el mismo menú

            Consumían los mismos productos y vestían de la misma manera

            Pensaban igual y maldecían con los mismos  improperios

Hasta tal punto se implantó la simpleza como estilo de vida que desconfiaban de cualquiera que presentara la menor alegación al modelo común, adocenado y repetitivo  con que  les habían instruido desde pequeños la previsible escuela pública del país.

La vida trascurría plácida y somnolienta en SIMPLELAND, que así se llamaba aquella tranquila región de la tierra. Nadie podría decir de donde les venia el nombre, puesto que no existía la memoria colectiva y las tradiciones más antiguas se remontaban a las fiestas de graduación que celebraban con cualquier motivo: acabar la escuela primaria, la secundaria, la universidad (donde nunca suspendía nadie, puesto que las universidades se utilizaban como entidades deportivas y Centro de Fomento del Roce entre adolescentes, sin otra cosa mejor que hacer).

Durante generaciones el esquema funcionó, puesto que la simplicidad de ideas facilita la labor reproductiva y la felicidad asociada a la despreocupación prolonga el sentimiento de bienestar.

Con todo, lo que más llamaba la atención en aquella Tierra de Promisión para los mansos era el sistema de elección de sus gobernantes. Por la forma nadie les hubiera podido tachar de antidemocráticos, puesto que la parafernalia populista era única.

Proclamados los candidatos entre los más dotados por la Madre de todas las Simplezas, los simples mayores de edad podían designar al que preferían por rey. El sistema de elección era muy complejo, como corresponde a algo que hubieran pensado entre los más tontos del país, pero les daba igual no entenderlo porque no lo hubieran comprendido en cualquier caso.

Semanas antes de las elecciones, los candidatos a Tonto Supremo presentaban sus programas, pergeñados con cuatro frases simples, como no podía ser de otro modo. “Si nene malo, pampam al culo”, espetaba el candidato desde el atril. La asamblea de “simples de a pie” rompía en una estruendosa ovación y agitación de banderas, que remataba el candidato con un ofensivo “pipi, caca, culo” dedicado a la oposición en pleno.

Entre bobaliconas reafirmaciones transcurría la campaña. El día de las elecciones hubiera sido absurdo intentar poner orden, así que cada cual decidía como votar: una papeleta o más, en persona, en blanco, en negro, en color, en tecnicolor, en nulo, por correo, por correo certificado, por correo a caballo, por voto delegado, por voto cautivo, por “voto a bríos”,... Total, como luego no había humano que pudiera saber que significaba aquel barullo de papeles, cruces y círculos, notas al pie, mensajes en clave ni caracoles en vinagre, se hacia una gran hoguera en cada colegio electoral con todas las papeletas  y se pasaba la pelota al Consejo Supremo De Lo Simple para que decidiera por Desacuerdo Simplificado quien debía gobernar en SIMPLELAND. Así de simple, y de práctico, no nos engañemos.

Ah, y cuentan las crónicas que en Simpleland se vive de lujo. Por eso no es de extrañar que intenten exportar su sistema político a todo el mundo conocido.

Es lo que tiene ser simple, su generosidad los mata.