Vistas de página en total

martes, 29 de enero de 2013


Joan R Ferré  Querol
DISUÉLVANSE  (Breve cabreo de media tarde)
DISOLVERSeparar, desunir lo que estaba unido de cualquier modo. Disolver el matrimonio, las Cortes. U. t. c. prnl. Disolverse una sociedad.
(2ª acepción del Diccionario de la RAE, en su vigésima edición)
Añado yo,  como sociedad a disolver,  los partidos políticos por ejemplo, puesto que de ello quiero tratar hoy.
Seguro que han adivinado ya el sentido de mi reflexión. No podemos más, señores POLÍTICOS. Estamos hasta el cogollito de contemplar el lamentable espectáculo que cada día nos ofrecen con su comedia de pacotilla.
El presidente Rajoy no sabe nada de malversación ni de desvío de fondos. Cómo antes tampoco lo supieron ni Felipe González, ni José Maria Aznar, ni  el presidente Zapatero. Ni siquiera se enteraron nuestros más cercanos Zaplana, Olivas y Camps. A los sufridos contribuyentes, al final, nos da igual si sabían o no sabían lo que pasaba en su casa. Si lo sabían y lo permitieron son tan ladrones como el que mete la mano, y si no se daban cuenta, con la que les caía, son más lelos que “el tonto los palotes”.
En cualquier caso, es un peligro permitirles manejar la cantidad ingente de recursos económicos que la legalidad fiscal pone en sus manos.
Los partidos políticos, asociaciones de representación social que generaciones de ciudadanos del mundo occidental suspiraban por formar, han acabado por representar una máquina de poder que tritura las más nobles voluntades de participación social.  En España sobre todo, dónde los chanchullos que han sabido armar para dotarse de recursos económicos,  les han desprestigiado de tal manera delante de la ciudadanía que ya no representan ninguno de los valores  con los que nacieron.
Disuelvan los partidos políticos y disuélvanse ustedes, hágannos el favor, y dedíquense sus miembros a cualquier oficio honrado que les permita mirar a los ojos a sus conciudadanos sin haber de justificarse. ¿Tanta satisfacción  les aportan sus cargos que les compensa todo el desprecio que les mostramos aquellos a quienes dicen servir?
No nos sirvan más, creánme. Sírvanse ustedes mismos, si no les basta aún,  y déjennos en paz.
Los políticos honrados, aquellos que realmente se creyeron que esto iba de trabajar por la comunidad, que sin duda los hay, váyanse a sus casas en paz y regresen con otro proyecto transparente, que no les haga parecer lo que no son.  Necesitamos de buenos gobernantes que aúnen las aspiraciones de la comunidad.
Los otros políticos, los que se han dedicado a lo que gente suponemos pero no nos dejan saber ni nos quieren explicar, los chorizos, ladrones, aprovechados, mafiosos, pandilleros, todos esos que se conocen como “políticos al servicio del aparato del partido” para su perpetuación en el poder, que no son nadie sin el grupo que les encumbró y que medraron a la sombra de personajillos más listos que inteligentes, tengan vergüenza torera y devuelvan lo que se llevaron. Sus paisanos necesitan todo lo que sustrajeron. Sus paisanos somos todos, gente hipotecada, en el paro, sin seguro de enfermedad, comerciantes sin clientes, ciudadanos con menos escuelas y hospitales, sin ayuda a la dependencia ni becas de comedor, sin posibilidad de trabajar ni futuro por imaginar.
¿Se imaginan lo bien que viviríamos en este país si nunca les hubiéramos conocido a ustedes?

jueves, 20 de diciembre de 2012


DEL SISTEMA  HORITZONTAL  A  LA  REFORMA  WERTICAL   (i 2)

Parlava  a la primera part de l'article sobre els problemes que, històricament des de la implantació de la democracia, ha presentat el nostres sistema educatiu. Aconseguida ja l’escolarització universal, cal proposar una educació multiobjectiu basada sobre les noves tecnologies i oberta a un món en constant canvi. La reforma educativa ha de començar, necessariament, en les facultats on es formen els nous mestres i professors, ja que són ells els qui han de marcar la línia educativa del futur.

Els docents del nou sistema hauran  de parlar idiomes,  quants més millor, començant pels més propers d’una manera pràctica i útil, ser sensibles i receptius amb la diversitat social i aprendre a utilitzar les ferramentes que ofereixen les tecnologies de la comunicació, per crear/completar els materials de treball d’aprenentatge.
 L’escola infantil i els primers anys de primària hauran de potenciar l’aprenentatge dels idiomes de comunicació (verbals i tecnològics) com una eina bàsica per a la formació global de la persona. Llegir, escriure, sociabilitzar-se, comptar i resoldre problemes propers són les competències bàsiques a les que es poden dedicar els primers anys d’escolarització, sense altre objectiu que aprendre a estar al món, comprenent les situacions i solucionant-les des d’una perspectiva humana i creativa.
 La formació de categories conceptuals, que avui dia s’imposa des de primer curs de primària, no tenen cap sentit quan s’han de repetir mil vegades per acabar aprenent-les de manera mecànica. A l’escola dels menuts hi ha massa coses interessants per aprendre vivint-les com per a perdre el temps fent-los repetir incongruències.
Al final de primària i en els ensenyaments secundaris, els nous mestres hauran d’anar oblidant el llibre de text i el manual de referència, després de centenars d’anys de dictadura intel·lectual, i obrir-se a la confecció puntual de quaderns de treball, en format  físic i/o virtual, seleccionant i utilitzant el  saber compartit a la xarxa per elaborar wikis temàtiques i continguts multimèdia que permetran incorporar vídeos, articles d’autors reconeguts, conferències a distància i multilateralització de les intervencions, tant entre docents i alumnes com entre els propis alumnes, experts ja en l’ús dels nous mitjans.
En aquest sentit, el grup-classe perdrà sentit, i un mateix alumne podrà pertànyer a diversos grups al mateix temps, amb diversos tutors, organitzats segons els seu nivell d’aprenentatge, edat cronològica, interessos específics, necessitats educatives i/o previsions de futur.
Els llibres de consulta deixaran pas als e-books i l’horari escolar, de mitja jornada, permetrà diferenciar entre sessions presencials  i treball virtual des de casa o espais externs al centre. (biblioteca multimèdia, llocs de pràctiques pre-professionals, etc.)
El mestre i el grup de referència, únics o múltiples, seguiran sent importants pel factor  favorable que aporta l’aprenentatge en grup i supervisat, que hem de preservar front a una tecnologia en excés individualitzadora.
Tot això diu la Llei WERT?. Doncs no, no ho diu, al menys en allò que marca una tendència de futur més arriscada. De fet, no passa de ser una llei com les darreres però, això si, potenciant el control estatal dels continguts i dels resultats acadèmics,  i imposant un sistema WERTICAL de resolució de les diferències entre territoris.
La propera dècada, malauradament, ens adonarem que hem tornat a perdre deu anys en educació.

DEL SISTEMA  HORITZONTAL  A  LA  REFORMA  WERTICAL (1)


                                                           JOAN R. FERRÉ  QUEROL


La educació espanyola està en qüestió. No de ara, no, fa molts anys que vam emprendre un camí de reformes i contrarreformes,  de plans i contraplans, de projectes i contraprojectes, que ens han portat a la situació actual: un sistema horitzontal, pla, desgavellat de cap a peus, mancat d`horitzó i amb la única finalitat de portar gent a les portes de la Universitat, institució que ha acabat pagant , amb la seva ineficàcia, les conseqüències de l’amuntegament i la fragilitat dels aprenentatges .
Els grans causants del fracàs, per a mi, han estat entre d’altres:

Acabar amb la via de Formació Professional que durant molts anys va preparar gent per a un nivell professional mitjà que tant es nota a faltar avui dia. Un excés de formació sense garanties professionals o el fracàs escolar, són els dos grans pols entre els que naveguen molts dels nostres estudiants.

Entendre la igualtat d’oportunitats educatives com la igualtat d’objectius. D’aquesta manera, els continguts escolars s’han hagut de baixar per posar-los a l’abast de la major part dels alumnes, desapareixent la cultura de l’esforç i del gust pels reptes personals. Per als alumnes amb bones condicions ha estat tot massa fàcil i per als desmotivats no els ha ofert cap incentiu.

Considerar l’escola com un espai d’integració per als alumnes nouvinguts. Això és realitzable  per als cursos inicials d’infantil i primària. Però resulta impracticable amb alumnes a partir dels 10 anys si no va acompanyat d’una via accelerada d’aprenentatge dels idiomes vehiculars i, sobre tot, d’una adequada priorització dels objectius a treballar per a cada edat, centrant-se en aquells que resultaren bàsics per a cursos posteriors i obviant els que no aporten matèria substancial.

Vore el pas d’infantil a primària com dues etapes excloents, perdent de colp i volta, els alumnes que ixen d’infantil, tota la espontaneïtat, creativitat i coherència de l’espai escolar, al substituir-lo pels continguts aspres i desgavellats que repeteixen any rere any durant tota l’etapa de primària. “Calladito estas más guapo” és la consigna de l’escola primària a partir dels 6 anys. I després demanem als alumnes que sàpiguen expressar-se oralment i de manera creativa.

I ara arriba el Sistema WERTical del nou ministre d’educació, que rememorant l’esperit dels antics sindicats franquistes, intenta crear un sistema al marge de la opinió dels professionals, aplicant un “ordeno y mando” polititzat, ideologitzat i carregat de prejudicis respecte al paper dels docents i els resultats que vol obtindre, obviant, en canvi, el rumb que marquen els nous temps. Però això són figues d’un altre paner, i tema de la segona part d’aquest article.

viernes, 10 de junio de 2011

lunes, 2 de mayo de 2011

lunes, 25 de abril de 2011

VIATJAR

La  Setmana Santa són els deu dies de l’any que més gent es mou des de la seua residència habitual. I el moviment es nota tant a la costa com a la muntanya. L’éxode ha estat sempre de la ciutat cap al camp, però aquestos darrers anys hi ha la moda també de visitar les ciutats la gent que normalment vivim en pobles.
 A l’estiu, tot i ser el període de vacances per excel·lència, es nota menys el moviment de gent i vehicles per què es reparteix entre 9 setmanes que duren juliol i agost. A més a més en primavera no hi ha tanta tirada a la platja  i els destins són més plurals i diversos: cases rurals, hotels de platja i muntanya, balnearis, càmpings, destins llunyans a l’estranger, etc. En el pitjor dels casos, i quan l’economia no ajuda com ara és el cas, la visita a parents d’altres localitats soluciona el problema de la logística i habitatge.
Qualsevol cosa menys quedar-nos entre les quatre parets habituals. La crisi apreta, és innegable, i tots coneixem casos de dificultats extremes que fereixen la sensibilitat més endurida. Però la cultura actual permet lligar les dificultats econòmiques per arribar a final de mes amb la necessitat quasi ineludible de viatjar.
 I ahí és on ens espera Hisenda, que com ja sabem , “somos todos”. El preu de la benzina i el gasoil sol pujar sempre dies abans dels grans moviments migratoris: “Ustedes salgan, pero antes pasen por caja, por favor” ens diuen amablement des del Ministeri d’Industria.  Són faves contades:  vint milions de cotxes movent-se per la carretera durant aquestos dies, només que cada cotxe pague 10  euros més per desplaçament,  dos-cents milions d’euros extra de recaptació, com qui no vol la cosa.
 Al final haurem de convenir que la crisi és un problema d’imaginació,  no tant per que no existieixca realment, si no perquè, amb quatre mesures imaginatives per  fer passar  tothom per caixa, es recaptarien els milions d’euros que ara ens costen un “pico” als mercats financers.
Viatgem, senyors, tothom a la carretera.  Farem cultura, coneixerem gent i paisatges,  i ajudarem a la lluita contra la crisi